Hola familia,
El 8 de març es celebra a tot el món el Dia International de la Dona. Per aquest motiu, en Pep ha cregut interessant resumir la història d'una dona extraordinària. Es tracta de l'aviadora Amelia Earhart (1897-1937).
En plena Guerra Civil Espanyola, el 3 de Juliol de 1937 els mitjans de comunicació de mig món, especialment els nordamericans, es feien ressó de la notícia de la desaparició de l'aviadora Amelia Earhart quan sobrevolava el Pacífic en el seu intent de donar la volta al món amb el seu avió.
Per ordre del mateix president dels EEUU, Flanklin D. Roosevelt hi va haver un desplegament de mitjans extraordinari. La Marina i la Força Aeria es van sumar als equips de rescat per intentar trobar l'aeronau desapareguda. Hi van participar 10 vaixells i 66 avions que van rastrejar un radi de 400 km en la zona del Pacífic on hi va haver el darrer contacte amb la ràdio per part d'Amelia Earhart.
Finalment, després de 16 dies d'intensa investigació per terra, mar i aire, tant sobre l'oceà com en les illes properes, l'exercit americà va anunciar el 19 de juliol de 1937, que la recerca es donava per finalitzada sense haver trobat cap rastre ni material ni humà.
La versió oficial defensava que l'avió, un Lockheed Electra, havia caigut al mar degut a la falta de combustible i s'havia enfonsat amb la tripulació dins l'aparell, en algun punt entre Lae (Nova Guinea) i Howland Island, en el Pacífic Sud.
Finalment Amelia Mary Earhart va se declarada legalment morta el 5 de gener de 1939, un any i mig després de la seva desaparició en el Pacífic Sud
Però, qui era Amelia Earhart ?
Nascuda a Atchinson (Kansas) el 24 de juliol de 1897. L'any 1904 el seu pare la porta a visitar l'Esposició Universal de Sant Louis on queda fascinada per les maravelles tècniques i mecàniques com la noria o la muntanya russa.
L'any 1917 va a Canadà per visitar la seva germana a Toronto i começa a treballar com a infermera voluntaria a l'Hospital Militar Spadina, atenent els soldats ferits a la Gran Guerra. Allà es va contagiar de l'anomenada grip espanyola. Tot i que es va recuperar li va quedar una sinusitis crònica que la va acompanyar tota la seva vida.
Nadal de 1920. Amelia ja tenia 23 anys i no es volia casar, volia volar. En el seu llibre "The fun of it" va escriure: Tan pronto dejamos el suelo me dije a mí misma que tendría que aprender a volar. Quería Volar. Sabia con certeza que moriría si no lo hacía.
Decidida a aprendre a volar va començar a treballar a temps parcial i va estalviar el suficient per poder pagar les primeres 12 hores d'instrucció. El gener de 1921, Amelia va rebre les primeres classes per poder volar., en un camp d'entrenament privat aprop de Los Angeles.
La sorpresa va venir quan Amelia va descobrir que l'instructor va ser resultar ser una aviadora: Neta Snook. Tenia la seva mateixa edat, 24 anys. Amb el temps, Amelia i Neta es van fer molt bones amigues. Amelia era conscient que li faltaven coneixements tècnics. Aconsellada per la seva instructora i amiga va llogar un Ford T i va aprendre a conduir-lo.
Amelia estava decidida a comprar-se una avioneta. Per conseguir estalviar va trobar feina com a conductora de camions portant materials de construcció amunt i avall.
El 22 de juliol de 1922, dia del seu 25è aniversari, els seus pares li van regalar un xec per la quantitat exacte que li faltava per poder-se comprar el seu somni: un biplà Kirner Airster. Tot i que l'aparell no estava en gaire bon estat, Amelia el va comprar i el va reparar amb els seus coneixements de mecànica. Fins i tot el va pintar de color groc i el va batejar amb el nom de Canari.
Després d'alguns incidents sense conseqüències personals, Amelia va aconseguir batre el record d'alcada. Va arribar a pujar fins als 4,26 km.
El 15 de maig de1923 aconsegueix la llicència de pilot de la Federació Aeronàutica Internacional (només 15 dones en tot el món tenien aquest permís).
La separació del seus pares i problemes de salut van deixar Amelia sense el suport econòmic que necessitava per poder mantenir el Canari. La primavera de 1924 es va despedir del seu estimat Canari i el va vendre. Amb els diners de la venda del seu estimat biplà, va entrar a una botiga de cotxes i va quedar enlluernada per un descapotable. Es tractava d'un Kissel Speedster Gold Bug de color groc, un esportiu capaç de fregar els 115 km/h. El Kissel no era qualsevol cotxe. Obviament el cotxe era de segona ma. Amelia va comptar els billets que portava i podia comprar aquella meravella. Va pensar que era una bona manera d' homenatjar al seu biplà. Amelia va batejar aquell cotxe com a Yellow Peril (Perill Groc).
Amb aquest cotxe, Amelia es trasllada de Los Angeles a Boston amb la seva mare i la seva germana. Però decideix aprofitar el viatge per fer turisme i visitar els Parcs Nacionals del nord del país i Canadà. Van necessitar dues setmanes per arribar a Boston després der fer 7.000 km.
L'hivern de 1925 Amelia estava a Nova York intentant estudiar Medicina però sense massa convicció. Torna a Boston per intentar entrar al MIT (Massachusetts Intitute of Technology) per estudiar enginyeria i tecnologia. Però les autoritats dels MIT no li van concedir la beca que havia demanat. Amelia tenia 28 anys i estava molt desanimada. No tenia diners, havia venut el seu biplà i la seva única propietat era el seu descapotable que no pensava vendre.
L'any 1926 aconsegueix un treball com a treballadora social a Denison House a Boston.
La travesia de l'Oceà Atlàntic
L'any 1928 arriba una proposta del capità Hilton R. Railey per traversar l'Atlàntic amb l'avió "Friendship", acompanyant el pilot Wilmer Stutz i el mecànic Louis Gordon. La persona que finançava l'aventura era una dama de la societat nordamericana anomenada Amy Philips Guest, que havia comprat un avió perquè una dona tingués l'oportunitat de realitzar un vol transatlàntic com ho havia fet, un any bans, Charles Lindbergh, el primer pilot del món en creuar l'Atlàntic d'oest a est sense parades i en solitari.
Amelia va estar molt contenta però les condicions del contracte que va haver de firmar van estar a punt de deixar-ho córrer. Ella no pilotaria l'avió i no cobraria ni un centau. En canvi, el pilot cobraria 20.000 dolars i el mecànic 5.000 dolars.
De fet va ser George Palmer Putnam, director de la famosa editorial GP Putnam's Sons que va convèncer Amelia quan li va proposar escriure un diari sobre aquesta aventura que ell mateix s'encarregaria de publicar, de la mateixa manera que havia fet amb les memorias de Charles Lindbergh (Lindy).
El 17 de juny de 1928, després de posposar la sortida diverses vegades degut a les condiciones meteorològiques adverses, el Friendship va despegar des de Terranova (Canadà). Després de fer un aterratge a Halifax (Nova Escocia) per culpa de la intensa boira, es va tornar a enlairar i l'endemà el 18 de juny de 1928, després de volar 20 hores i 40 minuts van aterrar a Barry Port a Gales, no a Irlanda com havien previst. Amelia s'acabava de convertir en la primera dona que travessava l'Atlàntic !
L'any 1929, Amelia Earhart publica el llibre "20Hrs 40Min. Our flight in the Friendship" The American girl, first across the Atlantic by air, tells her story. Fa una gira per tot els Estats Units per promocionar el seu llibre acompanyat en tot moment pel seu editor, George P: Putnam.
El 7 de febrer de 1931 Amelia es va casar amb el seu editor, George P. Putnam. Abans de la cerimònia, Amelia va deixar molt clar que no estava disposada a deixar-se atrapar per cap compromís que pogués interferir amb la seva gran passió per volar.
La travessa de l'Atlàntic, en solitari
Després de que Charles Lindbergh aconseguís travessar l'Atlàntic en solitari l'any 1927, ningú més s'havia atrevit a repetir-ho.
Amelia Earhart es va convèncer de que valia la pena intentar-ho. Era una bona manera de treure's l'espina que portava clavada després de la seva travesía amb el Friendship, com a acompanyant. Ella volia pilotar el seu avió. Així doncs el 20 de maig de 1932, coincidint amb el cinquè aniversari del vol de Lindbergh, Amelia va pujar al seu Lockheed Vega, amb la intenció de repetir el vol de Lindbergh.
Amelia havia comprar aquest avió 5B Vega l'any 1930. L'anomenava "Little Red Bus" pel seu color. Després d'un accident, el va reparar i enfortir per portar més combustible. Va fer canviar el motor per un amb més potència.
Va sortir de l'aeroport de Teterboro per volar fins a Harbor Grace, Terranova (Canadà) per fer una escala tècnica i des d'allà volaria en solitari fins Europa. Amelia havia estat preparant aquest viatge amb molta cura cinc mesos abans. A més d'entrenar-se, havia contractat dos consultors experts: un mecànic de vols (Eddie Gorski) i un reconegut geògraf polar (Bernt Balchen). El Lockheed Vega havia estat preparat en secret, per donar un cop d'efecte quan Amelia hagués aconseguit l'objectiu.
El vol va resultar tota una aventura. L'altimetre es va avariar, una tempesta elèctrica va afectar l'aparell. Per esquivar el temporal, Amelia va portar l'avió a més alçada, però les ales es van congelar. La nit va ser esgotadora. Durant 10 hores Amelia es va haver de barallar amb els comandaments de l'aeronau per no perdre la batalla contra les forces de la narura. Quan el primer raig de sol va apareixer a l'horitzó, Amelia va veure un braç de terra verda. Ho havia acosnseguit. Havia creuat l'Atlàntic !
Havia recorrregut 2,026 milles en 15 hores.
Amelia havia aterrat a Londonderry a Irlanda del Nord i s'havia convertit en la primera dona que travessava l'Atlàntic en solitari, cinc anys després de Charles Lindbergh.
Després d'aconseguir aquest nou repte, Amelia es va convertir en una "celebrity" i va començar en seu segon llibre de memories "The fun of it". La sea popularitat no parava de créixer.
Pero ella necessitava volar i amb aquest mateix avió, a finals de 1932, va aconseguir un nou record. Un vol en solitari, sense escales, travessant els EEUU, des de Los Angeles fins a Newark, New Jersey. Una distància de 2,447 milles en 19 hores.
L'abril de 1933 Amelia i George van ser convidats pel president dels EEUU Franklin D Roosevelt a sopar a la Casa Blanca. A partir d'aquella trabada, Amelia es va fer molt amiga de la primera dama Eleanor Roosevelt.
La travessa del Pacífic
A finals de 1934, Amelia es va traslladar a Los Angeles per preparar el seu proper desafiament: travessar l'Oceà Pacífic.
En aquella època, Amelia tenia un nou avió, un Lockheed L10 Electra, construir íntegrament en metall. Com sempre aquest nou projecte es va mantener en secret fins l'últim moment. Els efectes de la Gran Depressió encara eren presents a la societat americana i els exploradors, els aviadors o les estrelles de cinema interessaven menys que Hitler, Mussolini o el valor del dòlar.
Amelia i George va passar el cap d'any a les platges de Hawai i el 11 de gener de 1935 tot estava preparat perque Amelia pogués volar amb el seu nou avió. Tot i que el temps no era aire favorable, Amelia va decidir enlairar-se de l'aeroport de Honolulu cansada d'esperar la millora del temps.
Volar sobre el Pacífic durant tota la nit va ser una de les experiències més gloriosas de la seva vida. La sortida dels primers raigs de sol van permetre intuir el perfil de la costa californiana. Havia arribat a Oakland (California) i s'havia convertit en en el primer pilot en creuar l'Oceà Pacífic.
A partir d'ara Amelia rebria el sobrenom de la "reina de l'aire"
La gran prova: la volta al món
Amelia ja donava voltes a un projecte més ambicios, la volta al món. El 22 de juliol de 1933, el pilot nordamericà Wiley Post havia donat la volta al món en set dies i divuit hores dalt d'un Vega 5B.
Tot i que Amelia era conscient del risc que suposava aquesta aventura, estava disposada a intentar-ho.
Franklin D Roosevelt, aconsellat per la seva dona Eleanor, va pensar que per gestionar millor els efectos del Crac del 29, els americans neccssitaven un motiu per l'esperança. America necesitaba herois i Amelia era perfecta per satisfer aquest somni.
La Oficina de Comerç Aeri va prendre part en aquesta aventura. El primer problema era l'aprovisionament de combustible. Com podria volar Amelia des de Honolulu fins a Australia i fer els 8.000 km sense escales ? Es va proposar construir una pista d'aterratge a Howland Island, una petita illa de 6 km al mig del Pacífic per poder fer el repostatge.
L'anunci oficial de l'expedició es va fer el 12 de febrer de 1937 a l'Hotel Barclay de Nova York. Aquesta vegada, en unan conferència de premsa, la mateixa Amelia va explicar als periodistes l'itinerari previst: sortiria de Oakland (California) el 15 de març per volar fins a Honolulu (Hawai), Howland Island, Nova Guinea, Austràlia, Índia, Àfrica (passant per Dakar), Brasil per arribar als EEUU.
Aquesta vegada Amelia no podria fer el vol en solitari. La longitud de les etapes obligava a tenir un acompanyant per ocupar-se de la radio i pilotar l'avió quan fos necessari. L'escollit és el navegador Fred Noonan.
El 17 de març, dos dies després de la data anunciada oficialment, degut a les males condicions meteorologiques, el Lockheed Electra va despegar de l'aeroport d'Oakland, envoltat per milers de curiosos, que volien veure l'aviadora més famosa del món.
El vol fins a Hawai va ser molt tranquil i sense cap incident. Alguns vaixells de la marina americana navegaven per diferents zones del Pacífic per donar suport a l'aviadora.
La matinada del 20 de març i amb un temps magnífic, Amelia es disposava a començar la segona etapa de la seva volta al món. Quan encara estava rodant per la pista i l'avió encara no s'havia enlairat, l'Electra va girar bruscament cap al costat i es va arrossegar fins al final de la pista. Tot i l'aparatositat de l'accident ningú va prendre mal, però l'avió va quedar molt malmès i es va acabar l'aventura.
Amelia va tornar a Los Angeles, afirmant que tornaría a intentar-ho i l'avió es va tornar a la fàbrica Lockheed per fer les reparacions pertinents.
Pel segon intent, Amelia va decidir canviar l'itinerari. Faria el recorregut en sentit invers: de Miami, volaria a Brasil, Àfrica, Índia, Austràlia, Nova Guinea, Howland Island, Honolulu i EEUU. El tram més llarg i conflictiu, seria entre Nova Guinea i Howland Island, però Amelia estava disposada a tornar-hi.
El 27 de maig de 1937, Amelia va sortir de Oakland amb el seu Electra i després de dues parades tècniques a Burbank i New Orleans, va arribar a Miami el 1 de juny, però aquest segon intent de donar la volta al món va passar gairebé desapercebuda. La primera destinació va ser San Juan de Puerto Rico per continuar cap a Capirito (Venezuela) i Fortaleza (Brasil) per travessar l'Atlàntic i arribar a Senegal, Txad i Etiòpia. Dimarts 14 de juliol l'Electra va va creuar el Mar Roig camí de l'Índia, vorejant l'Arabia Saudita amb una parada tècnica a Aden, colònia de l'Imperi Britànic en aquells temps. Segueixen volant i arriben a Calcuta. A Bandung, Java, Amelia es comenca a trobar malament. Els metes diagnostiquen disentèria, però Amelia no estava disposada a quedar-se al llit i fer repòs. Després de descansar tres dies, continua el seu viatge cap a Port Darwin (Austràlia) i des d'allà fins a Lae (Nova Guinea). Aquella era l' última parada abans de travessar el Pacífic. El 2 de juliol al migdia Amelia i Fred Noonan surten de l'aeroport de Lae i sobrevolen el Pacífic amb destinació a Howard Island.
Es perd el contacte per ràdio i no se sap res més... Què va passar amb l'Electra ? Què va passat amb Amelia Earhart i Fred Noonan ? L'avió va desaparèixer en algun punt de l'oceà mentre intentava arribar desesperadamente a la seva destinació.
Encara avui dia el misteri segueix viu. Fa un parell d'anys una expedición financiada pel National Geographic va intentar buscar restes de l'aparell aprop de Howard Island i un equip d'arqueòlegs va estar buscant restes humanes a l'illa de Nikumaroro, seguint la teoria de que Amelia hagués sobreviscut a l'accident i hagués pogut desembarcar en aquesta petita illa del Pacífic.
Com deia Amelia Earhart: "Las mujeres deben tratar de hacer las cosas tal como los hombres lo han hecho. Y cuando falle, su fracaso no debe ser sino un reto para otras"
