Somnis de fusta

Benvolguda familia,

En Pep és constant i no deixa de perseguir els seus somnis. Aquesta vegada es tracta de somnis de fusta.

Com recordareu, aviat farà un any (desembre 2020) en aquest mateix blog es va publicar un post que portava per títol: "Visita a l'oculista > Sorpresa a la sala d'espera".

En aquella ocasió s'explicava la història del descobriment d'un vaixell ballener basc, enfonsat en aigües de Terranova (Canadà) a finals del segle XVI. Es tractava de la Nao San Juan i estava en un estat de conservació espectacular a pocs metres de profunditat. Aquest descobriment va ser portada de la revista National Geographic (July 1985) i protagonista d'un reportatge dins la mateixa revista (Agost 2018).

Actualment l'associació ALBAOLA està intentant reconstruir aquest vaixell utilitzant les mateixes tècniques de construcció del segle XVI. La fidelitat al model original suposa retrocedir en el temps i buscar les matèries primeres que es feien servir antigament.

Cal  recordar que durant el segle XVI la majoria de la fusta que es necessitava per a la construcció naval sortia dels boscos de Navarra. En especial de la Vall de Sakana i de la Vall de Salazar.

Vall de Sakana

La majoria de peces de l'estructura del vaixell són de roure. La major part de la fusta per a la construcció del San Juan procedeix de les rouredes de la zona navarra de Sakana.

Dins el terme municipal d'Alsasua, hi ha un roureda anomenada Dantzaleku, on es pot seguir un sender interpretat per Albaola i l'Ajuntament d'Alsasua. En els punts interpretatius s'inclou informació relacionada amb el bosc i la construcció naval.

Els fusters d'Albaola han buscat dins els boscos municipals d'Alsasua amb plantilles de les peces de la nao, escollint els troncs de roure que coincidien amb la forma de les peces.

Aquesta cultura del bosc ha servit per revelar la relació històrica de les terres de Navarra amb la indústria marítima.

Vall de Salazar (Irati)

Situada al nord de Navarra, la Selva de Irati s'endinsa en territori francés. És un espai forestal notable principalment per l'extensió i conservació de la seva fageda.

En el passat el bosc d'Irati va ser una important font de recursos forestals per a usos industrials. Els seus troncs es van utilitzar tant per a la fabricació de màstils com de rems per a la indústria naval. El sender interpretatiu Errekaidorra ens explica aquest usos.

La ruta comença a l'aparcament de les Casas de Irati, punt final d'una carretera que surt d'Ochagavia.

Caminant pel mig del bosc s'arriba a la Cascada del Cubo, de visita obligada, i seguint riu amunt hi ha una zona interpretativa que ens explica l'us que es donava als troncs de faig per a la fabricació de rems.

Un panell explicatiu ens diu el següent: Durante varios siglos el destino más apreciado de las hayas de Irati era para la fabricación de los remos. Ya hace 400 años venían desde las atarazanas de Barcelona para fabricar material para  los largos remos de galera, de más de 12 m, y tan pesados que eran necesarios tres o cuatro remeros para moverlos. En el monte los artesanos remeros solían fabricar una "preforma" del remo. Así reducían el peso que tenían que tranportar, primero a lomos de mulo hasta los pueblos próximos, y desde allí en carro  hasta los puertos, en donde estaban las fábricas que les daban el acabado final.

Entre els paneles explicatius que es troben a l'entrada de l'aparcament porta per titol 'Avatars de la historia' i diu el següent: En 1784 el Valle de Salazar cedió a la Mariana española de Carlos III el aprovechamiento de serrerías y un sinfín de operarios: leñadores, carpinteros y todo tipo  de oficios de apoyo. Trabajaban los troncos de abetos y hayas que habían de servir para fabricar mástiles, remos y tablones con los que construir los navíos de la Armada Real. El lugar se dio en llamar "Casas del Rey". Para defender estas instalaciones se erigió en 1776 el fuerte de Irati, cuyas ruinas descansan tras las Casas. Fue atacado por el ejército francés de la Convención en 1794, y en 1808 fuer tomada por los ejércitos napoleónicos, que lo ocuparon hasta 1813.

Una curiosa història que no coneixíem. Amb independència d'aquestes històries, el que és molt recomanable, és una visita a aquests boscos durant la tardor. L'espectacle de la 'Otoñada' és impressionant i justifica el viatge a Navarra.