dimecres, 28 de desembre del 2022

Com vas perdre el braç, Balchowsky ?

Benvolguda família,

Un dels darrers llibres que ha llegit en Pep, va venir de Gandesa (Terra Alta). Es tracta del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky ?" escrit pel periodista Toni Oresamz que el va presentar presencialment al celler Herència Altés el passat mes de març (18/03/2022) durant un homenatge als Brigadistes Internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Es tracta d'un libre sorprenent que ens descobreix una història personal extraordinària. Tal com es resumeix a la contraportada del llibre: Un jove pianista de Chicago s'enrola a les Brigades Internacionals i viatja a l'Espanya de la Guerra Civil en lluita contra el feixisme, on perd el braç dret. De retorn als Estats Units, la seva serà una història de superació que el convertirà en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en un storyteller prodigiós i en un pioner de la contracultura, i ens permetrà sobrevolar, com si fos un libre de cavalleries, la història nord-americana de la segona meitat del segle XX.

Edward Ross Balchowsky va néixer un 11 de febrer de l'any 1916 a Frankfort, una petita ciutat de l'Estat d'Illinois, al sud de Chicago. Descendent d'emigrants lituans arribats als Estats Units a la segona metitat del segle XIX. La seva era una família jueva i ell va créixer sent l'unic nen jueu d'aquella comunitat.

La decisió del govern dels Estats Units de participar en la Primera Guerra Mundial va marcar la seva infantesa degut a la seva condició de jueu. L'onada d'antisemitisme va afectar la vida de la família Balchowky.

Fer carrera com a pianista va ser el seu somni d'infantesa. Aïllat i sol durant la infància a Frankfort, el piano familiar va ser el seu millor amic.

Quan lluitava per obrir-se pas a Chicago en el món de la música, la crida de l'antifeixisme internacional el va empènyer a viajar a Espanya com un més dels prop de 2.600 voluntaris nord-americans que van arribar a formar part de la Brigada Lincoln.

Va participar en la Batalla de l'Ebre en qualitat de observer & scout i va resultar ferit a les proximitats de Corbera d'Ebre el mes de Setembre de 1938. Com a conseqüència de les ferides, va perdre el braç dret.

De tornada a Chicago a finales de 1938, va ser capaç de superar les dificultats que suposava tocar el piano amb una sola mà. 

En una entrevista que li van fer l'any 1973 el mateix Balchowsky explica el següent: Vaig tornar a Chicago el dia de Cap d'amy de 1939 i vaig passar moltíssim temps bevent i dibuixant amb dolor al braç. No m'havia deixat de fer mai mal. Jo era tan idiota que no havia sentit parlar mai de l'heroïna. Vaig provar l'heroïna i, en efecte, el dolor em va marxar.

A la mateixa entrevista explica el mirarle que va succeir: El 1946 vaig anar a escoltar una cantant de jazz que coneixia. Quan vaig anar al lavabo vaig veure un troç de paper al terra. El vaig agafar i era un concert de violí de Bach, adaptat per Brahms per a ser interpretat al piano amb la mà esquerra ! Va ser Déu qui va deixar aquella partitura per a Eddie Balchowsky.

Com diu l'autor del llibre, Toni Orensanz després de dos anys d'investigació, "Tot el que toca Balchowsky es converteix en una història i no hi ha res més poderos en el món que una bona història".

Eddie Balchowsky va morir el 29 de novembre de 1989 a Chicago, atropellat per un tren.

Un llibre molt ben documentat, que val molt la pena llegir i que ens descobreix aspectes de la nostra història.


 

dimarts, 6 de desembre del 2022

La primera aviadora catalana > Mari Pepa Coloner

Benvolguda família,

Com sabeu, en Pep és una persona curiosa i s'apunta a les trobades que li semblen interessants. Recentment ha assistit a la 7a edició del Congrés SOM ELÈCTRICS !, que en aquesta ocasió obria un debat i espai de reflexió sobre l'energia, el seu present i el seu futur.

Entre el conjunt de documentació entregada als participants al Congrés hi havia un parell de revistes EIX, publicades pel mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya) amb seu a Terrassa i on es celebrava l'esmentat Congrés.

Dins d'una d'aquestes revistes (EIX 13) hi havia un Dossier que portava per títol "Catalunya aixeca el vol. Els pioners de l'aviació" Es parla de l'aventura de volar, batejos de l'aire i exhibicions, motors i els primers aviadors.

Entre els primers aviadors apareix la primera aviadora catalana: Mari Pepa Colomer.

Nascuda a Barcelona el 31 de març de 1913, la Maria Josep Colomer i Luque era filla de Josep Colomer i Girbau, de Sabadell, un fabricant de teixits, obert i lliberal i de Maria Encarnació Luque, mestra d'escola.

Va obtenir la llicència de pilot el 19 de gener de 1931amb 18 anys, fet que li va suposar aparèixer en la portada del diari La Vanguardia del dia 22 de gener de 1931.


El seu pare la va ajudar a aconseguir el somni de volar tot intercedint davant de Josep Canudas, director de l'Escola Catalana d'Aviació, perque l'acceptes com alumna. En pocs mesos va obtenir el títol i va iniciar una intensa carrera com a pilot i com a instructora de vol.


Amb l'esclat de la Guerra Civil va formar part de l'Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya amb el rang d'auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutic, on treballava formant nous pilots per a les Forces Aèries de la República. El seu primer vol militar el va realitzar el 2 d'agost de 1936, amb la missió de llançar fullets antifeixistes sobre Barcelona.


El 4 d'octubre de 1936 va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense 
graduació militar, tal com consta al Butlletí Oficial de la Generalitat. 

També va dur a terme patrulles de vigilància costanera a la recerca de vaixells i avions enemics, i vols en missions d'enllaç i pagadoria a la rereguarda. Bàsicament s'encarregava de portar ferits del front d'Aragó cap a Barcelona i de transportar gent amenaçada de mort a l'altra banda dels Pirineus arribant a fer fins a tres viatges diaris en alguns moments del conflicte.



En acabar la guerra, s'exiliaria amb el seu professor d'aviació i futur marit, el pilot Josep Maria Carreras i Deixeus, primer a Tolosa de Llenguadoc i finalment a Anglaterra. 

No va tornar a pilotar mai més un avió i quan se li preguntava per què, la seva resposta sempre va ser que a Anglaterra no hi havia feina per a ella com a pilot.

El mes de març de l'any 2003, la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge a la seva trajectòria esportiva en el món de l'aviació.

Va morir als 91 anys a Surrey (Anglaterra) el 25 de maig de 2004.

Al morir, seguint els seus desitjos, les seves cendres foren portades al cementiri de Reus, on vivien alguns familiars i amics amb qui havia mantingut el contacte durant tots els anys que va viure a l'estranger.


En Pep pensa que es tracta d'un història que cal difondre com a homenatge a les dones valentes i que mereixen ser recordades.