La primera aviadora catalana > Mari Pepa Coloner

Benvolguda família,

Com sabeu, en Pep és una persona curiosa i s'apunta a les trobades que li semblen interessants. Recentment ha assistit a la 7a edició del Congrés SOM ELÈCTRICS !, que en aquesta ocasió obria un debat i espai de reflexió sobre l'energia, el seu present i el seu futur.

Entre el conjunt de documentació entregada als participants al Congrés hi havia un parell de revistes EIX, publicades pel mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya) amb seu a Terrassa i on es celebrava l'esmentat Congrés.

Dins d'una d'aquestes revistes (EIX 13) hi havia un Dossier que portava per títol "Catalunya aixeca el vol. Els pioners de l'aviació" Es parla de l'aventura de volar, batejos de l'aire i exhibicions, motors i els primers aviadors.

Entre els primers aviadors apareix la primera aviadora catalana: Mari Pepa Colomer.

Nascuda a Barcelona el 31 de març de 1913, la Maria Josep Colomer i Luque era filla de Josep Colomer i Girbau, de Sabadell, un fabricant de teixits, obert i lliberal i de Maria Encarnació Luque, mestra d'escola.

Va obtenir la llicència de pilot el 19 de gener de 1931, amb 18 anys, fet que li va suposar aparèixer en la portada del diari La Vanguardia del dia 22 de gener de 1931.

El seu pare la va ajudar a aconseguir el somni de volar tot intercedint davant de Josep Canudas, director de l'Escola Catalana d'Aviació, perque l'acceptes com alumna. En pocs mesos va obtenir el títol i va iniciar una intensa carrera com a pilot i com a instructora de vol.

Amb l'esclat de la Guerra Civil,  va formar part de l'Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya amb el rang d'auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutic, on treballava formant nous pilots per a les Forces Aèries de la República. El seu primer vol militar el va realitzar el 2 d'agost de 1936, amb la missió de llançar fullets antifeixistes sobre Barcelona.

El 4 d'octubre de 1936 va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense graduació militar, tal com consta al Butlletí Oficial de la Generalitat. 

També va dur a terme patrulles de vigilància costanera a la recerca de vaixells i avions enemics, i vols en missions d'enllaç i pagadoria a la rereguarda. Bàsicament s'encarregava de portar ferits del front d'Aragó cap a Barcelona i de transportar gent amenaçada de mort a l'altra banda dels Pirineus arribant a fer fins a tres viatges diaris en alguns moments del conflicte.

En acabar la guerra, s'exiliaria amb el seu professor d'aviació i futur marit, el pilot Josep Maria Carreras i Deixeus, primer a Tolosa de Llenguadoc i finalment a Anglaterra. 

No va tornar a pilotar mai més un avió i quan se li preguntava per què, la seva resposta sempre va ser que a Anglaterra no hi havia feina per a ella com a pilot.

El mes de març de l'any 2003, la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge a la seva trajectòria esportiva en el món de l'aviació.

Va morir als 91 anys a Surrey (Anglaterra) el 25 de maig de 2004.

Al morir, seguint els seus desitjos, les seves cendres foren portades al cementiri de Reus, on vivien alguns familiars i amics amb qui havia mantingut el contacte durant tots els anys que va viure a l'estranger.

En Pep pensa que es tracta d'un història que cal difondre com a homenatge a les dones valentes i que mereixen ser recordades.