Ricart vs Ferrari

 Benvolguda família,

Com ja sabeu en Pep segueix sent molt aficionat al món del motor. En aquesta ocasió recordarem un episodi de la història de l'automòbil que va protagonitzar un enginyer nascut a Barcelona, anomenat Wifredo Ricart (1897-1974).

Aquest enginyer va ser el responsable de l'acomiadament d'Enzo Ferrari de l'empresa on treballava, l'Alfa Romeo.

Intentarem resumir aquesta història...

De ben petit en Wifredo es va interessar per l'aviació. Abans dels 20 anys va acabar els estudis d'enginyeria industrial. Va entrar a treballar a Vallet y Fiol, distribuidora de Hispano-Suiza. Amb el seu amic Paco Perez de Oleguer va fundar l'empresa Ricart y Pérez i va dispensar i construir un parell de cotxes de carreres que van córrer a l'Autòdrom Terramar (Sant Pere de Ribes) amb el mateix nom.

Va vendre la seva particicipació i va establir un taller propi on va construir turismes amb marca Ricart que va presentar al Saló de París de 1926. Va modificar cotxes de carreres que van guayar la pujada a La Rabassada. Amb Felipe Batllo va fundar l'empresa Ricart España que fabricava petites sèries de turismes.

L'any 1929 es va establir com a projectista independent i va dissenyar motors per a Hispano Suiza. També va treballar per Saurer, Mercedes-Benz, Alfa Romeo i Lancia.

L'esclat de la guerra civil espanyola el va agafar a Itàlia on estava treballant com a consultor per Alfa Romeo. L'empresa el va fitxar i va  començar a treballar-hi com a responsable del departament de Productes Especials. La seva arribada a la firma milanesa va ser tot un revulsiu i es va encarregar de dissenyar tant motors d'automòbils com d'aviació.

L'inici de la II Guerra Mundial el va sorprendre a Milà i l'any 1940 va ser nomenat Director del Departament de Projectes i Experiències. D'aquesta manera l'equip de competició quedava sota les seves ordres, amb estreta col·laboració amb Enzo Ferrari responsable i propietari de la Scuderia Ferrari.

Un dels cotxes de competició desenvolupats per l'equip tècnic d'Alfa Romeo va ser l'Alfetta 158,  en la categoria de "voiturettes" amb motor de 1.500  cc amb que els italians volien sorprendre als alemanys.

Aquest disseny de Goachino Colombo era fidel a la filosofia d'Enzo Ferrari que sempre defensava i que deia que "els cavalls han de tirar del carro" (motor davanter).

Un dels dissenys més innovadors de Ricart va ser el tipus 512, on el motor de 12 cilindres boxer, estava darrera del conductor. Amb aquest vehicle, Ricart pretenia arribar al nivell dels alemanys Mercedes i Auto Union que dominaven les curses.

Des del començament la relació entre tots dos va ser difícil amb un Enzo Ferrari que no sentia gaire simpatia per Ricart. L'italià veia al foraster com un home estrany, de vegades massa preocupat per les formes i tot i que reconexia que hi havia un cert talent, mai es van arribar a portar bé entre ells.

Les desavinences i els enfrontaments entre Ricart i Ferrari eren cada vegada més importants. La seva manera de treballar i el concepte del disseny dels models de competició eren cada vegada més divergents.

Finalment Ricart es va atrevir a desmuntar la Scuderia Ferrari per crear Alfa Corse, el departament de carreres sota el seu comandament.

Ugo Gobbato, president d'Alfa Romeo es va decantar per Wifredo Ricart i Enzo Ferrari va haver de fer les maletes per crear la seva pròpia empresa: Auto Avio Construzioni. Enzo Ferrari va haver de buscar un nom per la seva empresa doncs tenia prohibit fer servir els seu nom duranta quatre anys si trencava la relació amb Alfa Romeo.

Enzo Ferrari parla de Ricart en les seves memòries "Enzo Ferrari: Le mie goie terribili": Quan et donava la ma, tenies la impressió de donar la ma freda i sense vida d'un cadàver. Un dia no vaig poder evitar preguntar-li per que li agradava tant portar unes sabates amb soles tan gruixudes. Ricart va contestar molt seriosament que era la mínima precaució que podia tenir, doncs el cervell d'un gran enginyer no hauria de ser sacsejat per les irregularitats del terreny i pero tant s'havia d'instal·lar sobre una bona suspensió.

Amb l'acabament de la II Guerra Mundial, Ricart va tornar a Barcelona i va ser cridat pel Govern espanyol per dirigir ENASA, però aquesta és un altra història...