La pansa posa Denia al mapa

Benvolguda familia,

INTRODUCCIO

Després d'un temps d'inactivitat com a conseqüència de la DANA a Paiporta, en Pep segueix amb la seva curiositat intacta.

Aprofitant un desplaçament per visitar la família valenciana, en Pep va voler visitar la Comarca de la Marina Alta i va passar una dies a Calp (Alacant). Casualment el mateix hotel oferia una "Experiència Enològica" que en Pep no va poder rebutjar.

Es tratava d'una visita amb tast a la Bodega Montesanco, ubicada a Teulada.

Allà és on el Pep va descobrir la història de la pansa...

Un monument que vol homenatjar les persones que treballaven el raïm moscatell presideix la plaça major del poble de Teulada.

Una línia ferroviaria que conectava Teulada amb Dènia permitia fer arribar la mercaderia (les panses) fins el port de Dènia.

LA CIUTAT DE DENIA

Durant el segle XIX el port de Dènia era el principal punt d'embarcament d'quest producte. 

La comercialització de panses va enriquir a tota la comarca. La destinació de bona part de la producció era Anglaterra, on la pansa alacantina es va convertir en un dels ingredients imprescindibles d'un dels dolços típics de la rebosteria anglesa: el ‘plum-cake’. També arribava pansa alacantina als Estats Units, el Canadà i França.Les exportacions van adquirir tal volum que, amb la finalitat de proveir la demanda, els cultius de raïm moscatell van anar creixent i es van estendre en un radi de 100 quilòmetres, arribant a altres comarques d'Alacant i de València.

Actualment, a la Comunitat Valenciana, la producció de pansa s'estén per les comarques de la Marina Alta, la Safor i, en menor mesura, la Costanera, la Vall d'Albaida, la Ribera Alta i la Marina Baixa.

LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT

Durant el segle XIX, Dènia va ser l'epicentre d'quest enrenou econòmic que va tenir una gran influència en l'expansió urbana, apareixent nous carrers i construint-se grans cases senyorials per a la nova burgesia, creada pel comerç de la pansa. Es van crear grans magatzems per al comerç de les panses al carrer Carbonell, carrer La mar, plaça del Convent i Patricio Ferrandiz, aquesta última va donar peu a l'eixample sud de la ciutat. Un gegant d'aquets comerç va ser la companyia Wholeshle Cooperative Society. D'acord a aquest gran comerç es van establir les fàbriques d'envasos, les serradores i altres negocis complementaris.

Dènia estava en l'època de major esplendor. 

En el MUSEU ETNOLÒGIC de la ciutat podràs conéixer una mostra de les vestimentes, mobiliari i estil de vida de la burgesia que va sorgir durant aquesta època d'esplendor econòmica així com també, una mostra de les ferramentes i vestidures dels jornalers que treballaven en l'assecat de la pansa i maquetes i mostres de caixes en les quals s'exportava la pansa a les principals urbs d'Europa i Amèrica del Nord.

Les terres es van poblar de grans cases de cultiu i riuraus, construcció autòctona per a resguardar la pansa de la rosada i de la pluja durant el procés d'assecat. 

EL PROCÉS DE L'ESCALDÀ

El procés tradicional d'assecat dels grans de raïm és senzill, però laboriós. Els raïms, després d'haver sigut escaldats en una mescla d'aigua i sosa càustica (procés conegut com a l’escaldà i declarat Bé d'Interés Cultural Immaterial). 
S'escalda submergint el raïm dins de l'aigua bullent amb dessaborida, a penes deu segons, perquè es talli la pell i accelerar el procés de deshidratació i assecat. El raïm se situa sobre plaques realitzades amb canyes i s'exposen al sol, però a la nit es col·loquen a cobert en els ‘riuraus’ perquè la humitat no els afecti. 

Els canyissos s'apilen separats amb uns tacs de fusta ("pilons") perquè circule l'aire entre ells. L'endemà es tornen a exposar al sol i a mitat del procés, és a dir, al tercer o quart dia, es dona la volta als raïms perquè s'assequin per tots dos costats. En una setmana, els grans de raïm s'han convertit en panses. Els 'riuraus' van néixer per a resguardar els canyissos de la rosada i de la pluja. Aquests edificis van marcar el paisatge de la Marina Alta des del segle XVIII i actualment se celebra la FESTA DE L'ESCALDÀ, a la fi d'agost, en Jesús Pobre, entitat local menor de Dénia.

LA CAIGUDA DEL COMERÇ DE LA PANSA

A principis del segle XX la plaga de la filoxera va arribar a la Marina Alta i va arrasar els camps de pansa pel que bona part dels productors van haver de canviar de cultiu per a subsistir, plantant cítrics en zones de reg o ametllers en zones de secà. Altres productors van abandonar el camp i es van passar a la indústria joguetera, que fins al boom turístic va ser en gran manera el motor econòmic de Dènia.

Les fàbriques que feien les caixes de fusta per a l'embalatge i transport de les panses van haver de tancar el seu negoci. Van aprofitar les ferramentes, la maquinària de les fàbriques i la fusta de les caixes per a crear joguets de fusta. Molts temporers van passar a ser empleats de la indústria joguetera. Al 1914 Pedro Riera Mulet creà la primera indústria joguetera de fusta torneada a Dènia. 
Deu anys abans , en 1904 els Germans Ferchen (mercaders de la pansa alemanya) ja s'havien assentat a Dénia creant la primera indústria joguetera hispana-alemanya, que es dedicava exclusivament a fabricar joguets de llanda serigrafiada. 

CONCLUSIÓ

En definitiva, gràcies a la pansa, Dènia va ser coneguda arreu del món a finals del Segle XIX. Com diu el titular d'aquest post "la pansa va posar Dènia al mapa"

Sentir la Sureda

 Benvolguda familia,

Una exposició de fotografia organitzada pel Museu del Suro de Catalunya, ubicat a Palafrugell, va ser el motiu que va moure al Pep per deixar la butaca de casa seva un dissabte a la tarda i anar a l'Empordà.

Tot i que l'exposició "Sentir la Sureda" estava oberta al públic des del 11 de maig, el Museu va programar una visita guiada, dissabte 15 de juny a les 18:20h, per la fotògrafa nord-amerciana Michele Curel, autora de les fotografies de l'exposició.

El mateix Museu parla de l'exposicó "Sentir la Sureda" amb els següents termes: 

“Sentir la Sureda”, presenta un conjunt coherent d'imatges amb l'objectiu de mostrar els protagonistes de la pela del suro a les comarques del nord-est català, entre les províncies de Girona, Barcelona i també al Rosselló. El to de la narració és descriptiu i sensible a l’hora, destacant la implicació de l’autora amb la temàtica tractada i el seu caràcter humanista, empàtic tant amb els treballadors com amb els arbres i l’entorn natural. No es tracta d’una exposició merament documental, en el sentit de presentar didàcticament els processos de la pela del suro i els entorns naturals, sinó mostra també les emocions de l’autora cap un tema que entén com a universal, més enllà de la localització a la qual treballa, sobre la Vida, la Natura i els éssers humans que hi viuen en contacte.

Les fotografies són una selecció feta expressament per a aquesta exposició, d’un treball més ampli que l’autora està portant a terme des de les peles del suro de l’estiu de l’any 2018 i que va continuar durant les temporades dels anys 2019 i l’estiu de 2020. La continuïtat del projecte en altres països es va veure afectada a causa de la pandèmia, per la qual cosa no ha pogut avançar, posposant-la al 2021.

La mostra inclou, també, el testimoni d’alguns peladors del suro en plena activitat. A través d’un vídeo de 15 minuts -amb guió, edició i disseny sonor de José Bautista / Kansei Sounds-, el públic és trasllada a l’interior del bosc, descobreix l’activitat de la pela del suro i pot sentir la sureda i la seva gent.

Aquest projecte te la missió de donar visibilitat als peladors del suro que, amb el seu esforç per guanyar-se la vida, també estan contribuint a una gestió forestal sostenible. Ells són els primers d’una llarga cadena d’homes i dones que treballen amb aquesta matèria primera natural. 

Les alzines sureres -Quercus suber- són arbres endèmics de la Mediterrània Occidental i al voltant d’aquesta regió -principalment a Portugal, Espanya, França, Itàlia i el Magreb - milers d’homes treballen en aquesta activitat. Són homes invisibles que, encara que treballen a menys d’una hora de trajecte de les principals ciutats i pobles, la seva activitat és força desconeguda i poc reconeguda.

Amb la presència de 12 persones va començar aquesta visita. La Michele estava acompanyada per un pelador de suro amb molts anys d'experiència en aquesta feina.

La Michele va explicar que aquesta exposició era un resum de les fotos realitzades duran 3 estius, en que va acompanyar als peladors del suro de diferents finques, per donar a conèxier aquesta feina tan desconeguda i tant exigent.

L'inici de l'exposició comença amb una foto feta de bon matí en una pista forestal de les Gavarres, que porta fins la sureda on els pedadors de suro fan la seva feina. Es veuen imatges cotidianes com: l'esmolar de les destrals, l'esmorzar de la colla, el tall vertical i la corona que es fa a l'alzina surera per arrencar la seva escorça.

Es va parlar del dialeg que s'estableix entre el pelador de suro i l'arbre. Cal saber escoltar-lo per fer una bona feina. De vegades l'escorça queda enganxada a l'arbre i no es deixa arrencar. Cal tenir paciència.

Segons van dir, l'arbre (alzina surera) necessita 80 anys per poder fer la primera pela. La pana (escorça) resultant no serveix per fer taps i s'ha de triturar. Passats 15 anys més es podrà fer la segona pela. Aquest suro comença a ser millor. Però caldrà esperar 15 anys més per poder fer la tercera pela i tenir un suro de prou qualitat per poder fer taps.

L'exposiciò es completa amb un video de 15 minuts on testimonis de diferents peladors ens expliquen la seva feina.

Com a conclusió, una exposició que intenta concienciar d'una activitat poc coneguda i menys reconeguda. Un homenatge a la feina dels peladors de suro. Aquesta exposició fotogràfica estarà oberta al public fins el  28 de juliol del 2024.

I per acabar, en Pep voldria aprrofitar l'ocasió per recordar unes paraules que l'escriptor Josep Pla va incloure dins el seu llibre "El mes país", sobre la vila de Palafrugell: "Una vila així, una vila que tenia una anella per a fermar l'ase gairebé a cada casa es troba de cop i volta amb una immensa sort; amb la instauració de l'artesanat dels taps com a conseqüència del descobriment de Dom Perignon a Champagne, o sia el descobriment, fet per aquest monjo bénédictin, que per a mantenir el vi escumós posar en una ampolla, el que dona un resultat excel·lent, únic, és el tap de suro. Aquest és el fet inicial"

Pujada a la Mata 2024

Benvolguda familia,

En Pep segueix amb les seves aficions. Com sabeu, de ben petit ja li agradaven els cotxes. Durant la seva jovnetut havia anat a veure algunes curses al Circuit de Montjuic i algun rally. També havia anat a veure algunes curses de muntanya o com en deien aleshores, "Subida en cuesta": Rabassada, Montseny, Montserrat, Coll d'Estenalles (La Mata), entre d'altres.

Una de les carreres que recorda en Pep amb més carinyo era la Pujada a la Mata, que es va celebrar entre els anys 1971 i 1977.

L'Escuderia MATHC (Motor Atletic Hockey Club) ha recuperat aquesta prova, que premia la regularitat i no la velocitat i enguany organitza la 5a edició.

Puntuable per la  Copa Catalana de Regularitat i amb un itinerari de 225 km, en l'edició d'aquest any, s'ha celebrat el passat dissabte 19 d'octubre. S'han inscrit 34 vehicles distribuits en tres categories: Historics (1950-1971), Clàssics (1972-1986) i Youngtimers (1987-1993). Tambe s'ha afecgit la categoria Legend per als vehicles més moderns.

En l'edició d'enguany el recorregut estava dividit en dues Seccions i 11 trams controlats i es feia per les carretares obertes del Parc de Sant Llorenç del Munt, el Bages, Osona i els dos Vallesos.

Doncs en Pep, que ja va participar en aquesta prova l'anterior edició amb un Alfa Romeo GTV fabricat l'any 1986, ha  tornar aquest any amb el mateix vehicle, aquesta vegada amb el dorsal número 13.

Afortunadament la majoria de carreteres son conegudes per la majoria dels participants: Ctra de Terrassa a Talamanca, Rellinars, Ullastrell, Olsa de Montserrat, Monistrol de Calders, Moià, Sta Maria de l'Estany, St Feliu de Codines, St Llorenç Savall, Castellar del Vallés...

La principal dificultat de la prova consiteix en mantenir una velocitat constant, estableta per la organització i sempre inferior als 50 km/h, durnat els trams cronomatrats. Es penalitza per igual anar endarrerit com anar massa avançat. El guanyador de la prova és l'equip que acaba amb menys punts de penalització. De totes maneres el mes important és no equivocar-se en algun dels encreuaments que s'ha de superar.

Acabades les verificaciones administratives, l'Escuderia MATHC va organizar una sessió de formació per les persones que no estan familiaritzades amb el Rabbit Rally (aplicacio utilitzada per calcular temps i distàncies)

Després de superar les verificacions tècniques i estacionar els vehicles dins el  parc tancat, abans de la sortira, es va celebrar un "briefing" on es donen els detalls d'ultima hora i les recomanacions de la organizació. Es molt important escoltar atentament els consells que es donen.

La sortida de la prova estava ubicada a les instal·lacions de l'ATHC a Can Salas. Els vehicles sortien de minut en minut en direcció al centre de Matadepera, on es feia la sortida oficial a les 13:30h.

Acabada la primera Secció amb 5 trans controlats, els vehicles participants tornaven a Can Salas i després d'un breu descans, tornaren a sortir per afrontar els 6 trams restants, alguns d'ells de nit.

Finalment els participants tornaven a Can Salas i s'ajuntaven al voltant d'una taula per sopar i compartir els moments viscuts, les emocions i les aneeèotes durant la prova.

Amb independència del resultat final el més important és participar i arribar sans i estalvis i disfrutar de l'experiència. Aixi va ser. 

Tot una experiència que en Pep ja té ganes de repetir.

Salut i benzina

 

Vinyes dels Aspres & Eduard Toldrà

 Benvolguda família,

En Pep segueix ampliant els seus horitzons relacionts amb el vi. Aquest vegada va voler conèixer la relació entre el vi i la música.

En una de les classes de Cultura Musical que organitza el Conservatori de Terrassa, el professor va  parlar d'Eduard Toldrà.

El famós músic i compositor Eduard Toldrà es va casar amb Maria Sobrepera, pubilla de Can Batlle, una casa pairal de Cantallops (Alt Empordà) dedicada al vi, a l'oli i als taps de suro. En l'actualitat aquest celler es coneix amb el nom de Vinyes dels Aspres.

Dins la publicació "Vi, oli i taps a Can Batlle" de Maria del Agua Cortés Elía, es por llegir el següent:

On es troba el celler Vinyes dels Aspres, a la pairalia de Can Batlle de Cantallops, des de temps immemorials s'hi treballa el vi, però també l'oli i encara més, el suro. Can Batlle es remunta al segle XVIII i es troba als afores del poble, en el camí de Requesens, al vessant meridional de la serra de l'Albera.

A mitjans del segle XIX la família Batlle es va unir als Sobrepera amb el matrimoni de Miquel i Maria. En aquel moment es té constància d'un obrador de suro - la fàbrica - amb mitja dotzena d'operaris i tot fa pensar que podia ser més important l'extracció i posterior elaboració de suro que no pas el mateix vi.

Posteriorment el fill Esteve Sobrepera Batlle, va contraure matrimoni amb Narcisa Vicens Riera (1869-1960) amb la que va tenir dues filles. Tot i quedar viuda molt jove, amb la seva marcada  personalitat i empenta va dirigir l'explotació vitícola i també va ser mestra de Cantallops entre 1888 i 1930. Una de les seves filles, Maria Sobrepera, es va casar amb el cèlebre músic i compositor Eduard Toldrà. que els estius omplia Can Batlle de música i cultura. La seva germana Trinitat Sobrepera es casà amb Anicet Oriol, metge de la població, convertint-se en els hereus de Can Batlle.

En David Molas un descendent de la família de Can Battle i propietari del celler, ens dona la benvinguda i ens acompanya per veure la finca de 30 ha.

En David ens explica que el celler Vinyes dels Aspres es troba dins el municipi de Cantallops, el poble d'interior més septentrional de l'Alt Empordà, a redós del massís de l'Albera. El terreny és granític i pissarrenc, sòls antics i pedregosos. En destaca la força del vent que dona nom aquests vins: Vins de tramuntana. De vegades aquest vent del nord arriba a cops de 160 km/h !

Potencien les varietats tradicionals de la zona (garnatxa i carinyena) tot i que també tenen picapoll i altres varietats.

Durant la passejada per la finca, en David ens parla dels problemes que originen els senglars i els cabirols i que els ha obligat a tancar el perímetre amb valles, reixes i fils elèctrics.

Dins la finca hi ha oliveres i un bosc d'alzines sureres d'on extreuen el suro que necessiten per fer els seus propis taps (tap de finca).

Rodejada per les alzines sureres hi ha una taula amb bancs de pedra on el músic Eduard Toldrà s'inspirava durant l'estiu per composar les seves obres.

En David va explicar que produeixen 90.000 ampolles de vi, la majoria de vi negre. També elaboren vins blancs i rosats.

Tot i que ja fa anys que ho practiquen, estan en procés de conversió a agricultura ecológica amb el CCPAE (Consell Català de Producció Agrària Ecològica).

Acabada la passejada per la finca, en David ens convida a visitar el celler i ens explica el procés de restauració dels diferents edificis de la casa pairal.

Encara que amenaça pluja, en David proposa fer el tast a la terrassa del mas. 

Es tasten 8 vins (2 blancs + 4 negres + 2 dolços), acompanyats per un bon pa amb oli d'oliva de la finca. Els vins tastats son: Xot blanc, Blanc dels Aspres, Oriol, Xot negre, Negre dels Aspres, Soques, Vi de panses i Vi de panses a sol i serena durante 5 anys dins damajoanes.

Acabat el tast arriba la pluja, passem per la botiga i anem a buscar el cotxe per anar a dinar a Ca la Maria de Mollet de Perelada.

Vi i Art > Terra Remota

Benvolguda família,

Un dels festivals relacionats amb el món del vi, que cada any es celebra, porta per nom VIVID. L'organització ofereix una bona oferta d'activitats per celebrar el mes de l'enoturisme a la Costa Brava. Com per exemple: tastos singulars, esmorzars a les vinyes, tallers de vins, maridatges, senderisme...

El festival ofereix durant el mes d'abril una selecció de les propostes enoturístiques més singulars que es poden viure a la Costa Brava.

Entre les propostes VIVID 2024, en Pep va triar una activitat que portava per títol "Vi i art amb les dones de Terra Remota".

La informació general de l'organització deia el següent: Descobriu l'univers de Terra Remota amb un angle diferent. Amb la presencia d'Emma, propietaria de la casa i l'Edith, enòloga de Terra Remota. Descobreix el procés d'elaboració dels nostres vins i allo que els fa tan únics amb la presentació de la nostra enóloga Edith. Coneix els detalls arquitectònics del celler, el pensament darrere del disseny de les etiquetes, les obres d'aratexposades i tots els detalls estilistics amb Emma. Posteiorment tastaràs 5 de les nostres referencies que representen la historia, la image i l'estil de Terra Remota. 2 dones del vi, 2 estils, 2 maneras de viure el vi.

Doncs aprofitant un dimecres d'abril, en Pep va anar cap a l'Alt Empordà per visitar el celler Terra Remota. 

Ubicada dins el terme de Satn Climent Sescebes, la finca està ben indicada a la carretera de Capmany.

Ens rep l'Emma, la propietària del celler. Nascuda a França, explica que amb el seu marit Marc Bournazeau, vàren decidir fer un tomb a la seva vida i començar una nova aventura.  L'any 1999 la parella va tenir l'oportunitat de comprar una finca de 30 ha que amb noves adquisicions sumen un total de 90 ha (30ha de vinya + 60ha de bosc).  

El dia és clar i lluminós, però la tramuntana bufa fort i no permet la visita a les vinyes. 

Només tenim l'oportunitat de visitar una casa nòmada procedent d'una illa grega i que van portar al bosc que rodeja el celler.

L'Emma ens presenta l'Edith, enologa del Terra Remota i també francesa.

L'Edith explica que el sol de la finca és bàsicament granític i que les varietats plantades a la vinya són: pel que fa als vins blancs (chenin, chardonnay, garnatxa blanca i xarel·lo) i pels vins negres (garnatxa negre, cabernet sauvignon, tempranillo, syrah).

La producció del celler arriba a les 150.000 ampolles amb 16 tipus de vi diferents. Majoritàriament predomina el negre (70%) respecte al blanc (30%).

El celler de Terra Remota, obra de l'arquitecte Pepe Cortés (col·laborador de Ricard Bofill i Xavier Mariscal), és un edifici de formigó molt ben integrat en el paisatge empordanès. L'edifici és molt funcional i permet la majoria d'operacions per l'elaboració dels vins per gravetat, evitant la utilització de bombes.

Durant la visita l'Edith explica el procés d'elaboració dels vins del celler i mostra les premses, els dipòsits inox, els ous de formigó i la sala de botes, on hi ha exposada una escultura de Plensa.

L'Edith explica que les botes on fan l'envelliment dels vins son de roure francès i de 500 litres de capacitat. L'objectifu és donar un toc de fusta molt subtil.

Finalitzada la visita del celler ens porten a la sala on tastarem els seus vins més representatius. El tast que ens ofereixen inclou 5 vins (2 blancs, 1 rosat i 2 negres).

La majoria dels vins tastats porten noms relacinats amb el poeta Machado: Caminante, Caminito, Camino.

Per tot el celler hi ha obres d'art (quadres, esscultures...) que demostren la sensibilitat artística dels propietaris.

En definitiva un celler molt desconegut que val la pena visitar.

 

Ribeira Sacra > Adega Vella

Benvolguda família,

El casament d'uns amics a Avilés (Astúries) va ser l'excusa perfecte per anar a Galícia i visitar la Ribeira Sacra.

Segurament hi ha camins més curts, però l'afició que té en Pep per la cultura del vi és capaç de moure muntanyes.

Així doncs el protagonista d'aquesta història va sortir de Terrassa i després de dinar a Burgos i fer nit a León va arribar a Monforte de Lemos, capital de la Ribeira Sacra. El nom de Ribeira Sacra té el seu origen en la quantitat de monestirs que es van edificar per aquestes terres.

La recepcionista de l'hotel Cardenal de Monforte va proposar una excursió en vaixell pel riu Sil per veure l' orografia i entendre millor el concepte de "viticultura heroica". També va ser ella (Lidia) que va recomanar la visita d'un celler de la zona per fer un tast i comprar vins.

Com sabeu la zona de la Ribeira Sacra és la més jove de les Denominacions d'Origen de Galicia. El seu territori pertany a Lugo i Ourense i està creuada per dos rius principals: Miño i Sil.

No gaire lluny del Embarcadeiro hi ha el poble d'Abeleda que dona el seu nom al punt d'on surt i i arriba el vaixell Brandan II. Aquest poble pertany a Texeira (Ourense).

Als afores d'aquest llogarret i al costat del seu cementiri es troba Adega Vella. És un dels cellers inclosos dins la "Ruta do Viño da Ribeira Sacra"

La ubicació d'aquest celler no deixa indiferent a ningú. Tenen una taula i dues cadres a l'exterior que anomenen "el rincón da morte"

La persona del celler que ens dona la benvinguda és en Ruben. Hi ha varies opcions per tastar els vins del celler. Ens decidim per la "Cata Heroica". Es tracta de  tastar 7 vins (2 blancs  + 5 negres).

El nom dels vins té una certa relació amb la ubicació del celler: Initium, In Memoriam, Aleluia, Pobre Diablo, A Equivocación, Mater Granite...

Es tracta d'un celler relativament petit que gestiona 13 Ha. i te una pouducció de 150.000 ampolles.

No volen créixer i aposten per la qualitat i no per la quantitat. Han decidir no vendre a les gran superfícies (Mercadona) i tot i que la Mencía es la varietat predominant, també elaboren vins amb varietats autòctones (Garnatxa tintorera, Souson, Brancellao, Merenzao...)

Envelleixen en botes de roure francés i americà de diferents volums (225, 300 i 500 litres). També estan innovant amb la utilizació d'un ou de granet.

L'entusiasme d'en Ruben i la quantitat de tast ingerit ens dona ales i energia positiva.

L'entorn és preciós i el sol encara ho remarca més i millor.

Ha estat un encert la visita a aquest celler familiar que lluita per obrir-se camí en un mercat tan competitiu com és el dels vins.

Una visita molt recomanable...

 

Illa de Man TT > Recordant Miquel Simó

Benvolguda familia,

Aquest estiu, la Illa de Man va tornar a ser noticia per l'accident fatal d'un pilot català.

Un breu comunicat de l'organtizació confirmava la notícia: It is with great sadness that the Isle of Man TT can confirm de loss of Raul Torras Martinez following an incident on the final lay off today's Supertwin Race (June 6, 2023)

En Raül no era un pilot novell, sino un experimentat corredor que havia participat en nombrases curses i des de l'any 2017 participava regularment en el TT. En l'edició d'enguany, era l'únic pilot català i espanyol que hi participava. Corrica amb llicència andorrana. 

Des de la mort de Santiago Herrero amb Ossa l'any 1970, la Federación Española de Motociclismo no concedeix cap llicència per participar en aquesta perillosa carrera.

La Illa de Man és una petita illa del mar d'Irlanda que pertany al Regne Unit. La seva capital és Douglas. A l'arribar al seu port hi ha un cartell que diu: "Si no t'agraden les nostres regles, surt un vaixell cada mitja hora"

De fet, l'anomenat Tourist Trophy (TT) de la Illa de Man es celebra des de 1907 i està considerada  una de les competicions del motor més perilloses de tot el món i acumula més de 260 persones que han perdut la vida en aquest circuit.

Miquel Simó i Sanchez (1906-1977)

Investigant sobre aquesta carrera, en Pep va conèixer la particpaació d'un altre pilot català que també havia competit en aquesta carrera durant els anys 30. Es tracta d'en Miquel Simó i Sanchez (1906-1977). 

Miquel Simó i Sànchez for un pilot de motociclisme català molt popular entre els anys 20 i els 30, a banda d'un reputat inventor i fabricant de motocicletes, haven estat el creador, abano de la guerra civil espanyola, de la primera marca registrada per a motocicletes a l'estar espanyol: Motocicletas Simó.

Exits en competició

En Miquel s'inicià en el món de la competició ben aviat, pilotant una moto de fabricació propia (1921). Fins i tot guanyà diversess curses a l'Autòdrom Terramar de Sitges, la Pujada a l'Arrabassada i el Tour de Catalunya a finales dels anys vint.

Durant el període de 1935 a 1939  va ser pilot oficial de la marca Terrot

L'accident al Tourist Trophy

Simó va córrer quatre vegades al Thourist Thophy, la cursa motociclista per excel·lència en aquella època. El 1935, esdevingué el primer català a aconseguir una Rèplica TT, premi atorgat als pilots que entren amb un temps no superior al 10% del marcat pel guanyador. De les seves quatre participacions, dues se saldaren amb caiguda, la darrera de les quals, el 1939, posà fi a la seva carrera.

Aquell plujós 12 de juny, Simó estava completant la seva cinquena volta al circuit quan el pilot anglès que el precedia relliscà a l'entrada d'un revolt, trencant-se-li els dipòsits d'oli i de benzina en la caiguda. Simó, que entrà molt ràpid al viratge, va patinar amb el toll d'oli i benzina que s'hi havia format i va caure anant a 140 km/h, anant a estampar-se de cap contra un pal de ciment. 

Segons explicà el català força anys més tard, «La meva inseparable Terrot funcionava bé aquell dia i vaig pensar que faria un bon temps, així que vaig parar uns segons a desinflar un pèl els pneumàtics a causa de la pluja. El pilot de davant meu va caure i, malauradament, jo hi vaig anar darrere. Després vaig saber que la caiguda d'aquell pilot va deixar restes d'oli a la pista que amb l'aigua de la pluja no vaig poder veure i em va fer estampar contra el pal de ciment. El casc em va salvar la vida».

A causa del seriós accident, Simó hagué de romandre tres mesos a l'hospital (poc després que el cirurgià de l'hospital de l'Illa de Man li donés l'alta, es va declarar la II Guerra Mundial). 

Un cop tornat a Catalunya, va viure pràcticament en l'oblit del públic.

Darrers temps

Dotat d'un gran enginy, fabricà també altres tipps de vehicles, com ara tricicles motorizas i fins i tot algun petit automòbil.

Un cop acabada la guerra civil espanyola, reprengué la fabricació de vehicles, dins el seu taller del carrer Enric Granados de Barcelona, en aquest cas produint motocarros, tricicles amb motor Hispano Villiers .

Com que el seu taller era de mecànica i no tenia planxisteria, conjuntament amb Carrosseries Marrugat va desenvolupar un reeixit microcotxe tipus ou, amb carrosseria de fibra de vidre, equipat amb el conegut motor Hispano Villiers de 197 cc. 

Aquest vehicle fou presentat a la Fira de Mostres de Barcelona de 1957, però no consta que fos portat a la producció en sèrie (sembla que es van fabricar dues unitats)

Cap al final de la seva etapa laboral, a la década de 1970, Simó es va dedicar a reparar cotxes antics, especialitzant-se en components diversos com ara magnetos, rodes, fars, botzines, etc. 

També era un preuat restaurador de motors antics.

A la pregunta de quants vehicles va fabricar el Sr Simó, la seva filla Dulcis Simó, asegura que van ser  600 vehicles fabricats, entre motos i motocarros, una xifra molt respectable per l'época.