Blanquette de Limoux

Benvolguda família,

Diuen els entesos que Dom Pérignon (1638-1715), un monjo benedictí, responsable del celler de l'Abadia de Saint Pierre d'Hautvillers a la Chamapagne, va ser el que va inventar el vi escumós.

Diuen, diuen, diuen...

El que no va explicar Dom Pérignon és on havia après la tècnica per elaborar vins escumosos.

En Pep va voler conèixer millor aquesta història...

Resulta que al Sud de França, a la regió de l'Aude, hi ha un poble al costat de Carcassone que es diu Limoux.

No gaire lluny de Limoux  es troba l'Abadia benedictina de Saint-Hilaire. En els documents que distribueixen amb l'entrada es destaca "Berceau de la Blanquette de Limoux". Segons defensen els habitants de la regió es tracta del bressol del vi escumós de la zona: la Blanquette.

Segons expliquen els plafons informatius de l'abadia: 

"La Blanquette método ancestral es el primer vino espumoso del mundo. 

En 1931, en el momento de una conferencia en Paris a propósito de los vinos, el ingeniero agrónomo Sémichon declara que en 1531 los monjes benedictinos de San Hilario producen un vino espumoso, llamado Blanquette. Cuenta que estos frailes habían importado plantones de uva Mauzac nacidos en Moissac (Tarn-et-Garonne). Desde un punto de vista histórico, solo existen textos de 1544 y de 1585. Revelan las cuentas del Duque de Joyeuses comprando Blanquette de Limoux. 

Este vino azucarado y con gusto a fruta contiene poco alcohol, 6º. El nombre de la Blanquette viene del vello blanco que cubre la hoja del Mauzac"

En un altre plafó de l'abadia es pot llegir el següent:

"En 1531, les moines découvrent dans leur cave la "Blanquette", premier vin pétillant au monde."

No semblaria gaire estrany imaginar que un monjo benedictí, responsable del celler de l'abadia de Saint Pierre d'Hautvillers, tingués coneixement que al sud de França es conegués una tècnica per elaborar vins encumosos dins un monestir bendectí. 

Per aquest motiu, Dom Perignon es podria haver desplaçat a l'abadia de Saint-Hilaire per conèixer de primera mà aquesta tècnica que ell va perfeccionar a la Champagne.

En Pep sembla que ha quedat més satisfet amb aquesta explicació. De totes manners, seguirem investigant...

Del vi que humanitza

Benvolguda familia,

En Pep ha torna a l'escola. Aquesta vegada s'ha matricuat al curs d'estiu Els Juliols de la UB, que organitza la Univsersitait de Barcelona en col·laboració am el VINSEUM a Vilafranca del Penedès.

Enguany el Curs portava per titoli "Del vi que humanitza". De fet en Pep ja és un dels alumnes més veterans que repeteix Curs. En Pep va començar l'any 2012 i ja en porta 10 edicions (l'any 2020 es va suspendre per la pandemia).

La presentació que fa el VINSEUM d'aquest curs diu el següent: En els darers quinze anys el món del vi ha canviat molt. Hem passat d'un panorama molt marcar per les Denominacions d'Origen i les grans marques comercials a un món ple de petits projectes i de productes singulars. Estem davant d'una moda passatgera o d'un canvi de paradigma ? Es trencaran les fronteres entre els vins "convencionals"  i els "naturals" ? Quines categories de vi beuen els jones ?. Aquests son els reptes que s'explicaran en el Curs a partir de classes teòriques, tatos i visites a cellers.

Els Juliols de la UB proposa el següent PROGRAMA: 

Dilluns 3 de juliol

De 16 a 18h Vins naturals ? Coneixem-los, per Jordi Luqe (periodista). Es autor del libre  "Vinos Libres"

De 18:30 a 20:30h Vins salvajes a l'abast, per Jaume Cuscó (Sommelier de L'Angelus)

Dimarts 4 de juliol

De 16 a 18h Un viatge pels vins naturals, per Roger Viusà (Sommelier)

De 18:30 a 20:30h El festival petit Microvi, per Xavier Massó (coordinador del festival Microvi)

Dimecres 5 de juliol

De 16 a 18h Raw wine i la vinya ecològica a Catalunya, per Christiane von Enzberg (fotògtafa i vitivinicultura)

De 18:30 a 20:30h Redescobir el Penedès, per Núria Renom (sommelier) i Oriol Artigas (viticultor)

Dijous 6 de juliol

De 16 a 18h. Paper i notes de vi: entendre la complexity, per Oscar Pallarès (periodista)

De 18:30 a 20:30h. Con hem d'entrndre la viticultura ? per Irene Alemana. Visita Celler Alemany i Corrió (Sant Pere Molanta)

Divendres 7 de juliol

De 16 a 18h. El viver de celleristes a la conca de Barberà, per Albert Rovira (responsable del viver de celleristes de la Conca de Barberà)

De 18:30 a 20:30h Coneixem el Festival Riudevins, per Victor Cornejo (coordinador del Festival Riudevins). Desplaçament a Sant Pere de Riudebitlles

CONCLUSIO

Com a conclusió d'aquista setmana, en Pep pensa que ha estat un dels Cursos dels Juliols UB més rodons de totes les editions celebrades fins ara. L'equilibiri entre els ponents, els temes tractats, les visites, els tsstos i l'ambient generat pels propis alumnes ha estat excel·lent. 

Serà didicil que les properes edicions superin l'experiència viscuda aquest any. Felicitats als organitzadors i espcialment al coordiandor del Curs, en Joan Cuscó del VINSEUM

Le Mans Classic 2023

Benvolguda família,

Com sabeu en Pep, tot i la seva afició per la cultura del vi, segueix sent un enamorat dels cotxes clàssics.

L'any 2016 ja va estar a Le Mans per gaudir de l'espectacle que ofereixen els vehicles que han participat en alguna de les edicions de les 24 Hores.

Enguany es celebrava el Centenari (1923-2023) de les 24 Hores de Le Mans i era una ocasió molt especial per ser-hi. Les dates fixades per l'organització van ser: 29 i 30 de juny i 1 i 2 de juliol.

Els organitzadors de Le Mans Classic, aprofiten el tancament de les carreteres nacionals amb motiu de les 24 Hores de Le Mans per convocar cada dos anys els vehicles que han participat en algun de les seves edicions. Es tracta d'un recorregut de 13,5 km que uneix part d'un circuit tancat amb carreteres nacionals obertes al públic durant la resta de l'any.

Aquesta vegada es van reunir 800 cotxes repartits en diferents graelles que agrupaven els vehicles en funció de la seva data de fabricació: 1923-1939, 1949-1956, 1957-1961, 1962-1965, 1966-1971 i 1972-1981

Durant el primer cap de setmana de juliol es concentren a Le Mans, 300.000 persones de tot el món  per poder contemplar l'espectacle i viure un ambient irrepetible.

Trobar una plaça al Camping Beausejour per plantar la tenda dins el circuit i poder gaudir de l'espectacle es difícil d'explicar. 

Als campings de casa nostra, veure un cotxe clàssic al costat d'una tenda és molt improbable. A Le Mans t'acostumes a veure Porsches, Alpines, MG, Jaguars...al costat d'una tenda de campanya. 

De totes maneres cada vegada hi ha més autocaravanes i algun remolc per portar el cotxe clàssic fins al circuit.

En aquesta ocasió en Pep va sortir de Terrassa amb uns amics i es van trobar a La Jonquera amb uns coneguts que anaven a Le Mans amb un Seat Sport 1800. Es va fer el viatge amb 3 cotxes (Skoda, Mazda i Seat).

Arríbats a Le Mans es van plantar 3 tendes individuals, una tipus xalet amb dues habitacions per a quatre persones i una autocaravana amb dos ocupants. Una colla de 9 persones, que es va ampliar una vegada arribats a Le Mans.

Amb indepèndencia de la gentada que hi havia en aquesta edició del Centenari, en Pep va poder gaudir de l'espectacle. L'entrada a la Tribuna Good Year donava dret a entrar als boxes de les diferents graelles. D'aquesta manera es podia veure com treballaven els mecànics per posar a punt els vehicles que corrien pel circuit. 

També hi havia la possibilitar de parlar amb algun pilot que estava encantar de compartir l'afició pels clàssics.

Resultava espectacular les parades dels cotxes de diferente clubs que havien reunit els seus socis. Aparcaments plens de Morgans, Facel Vega, Ford GT40, Porsche, Matra... 

Durants quatre dies l'entreteniment estava assegurat. De dia i de nit cotxes que havien participar a les 24 Hores de Le Mans en diferents èpoques corrien pel aquest circuit.

Una de les activitats que no poden faltar és la visita al Museu de Le Mans on es guarden els vehicles que han guanyat les diferente edicions de les 23 Hores. Una recreació d'un taller de l'época està ocupat per un Chenard & Walker que va guayar l'any 1923, en la primera edició de les 24 Hores.

Val a dir que tots els vehicles exposats al museu estan en condicions de sortir a la pista.  En alguna ocasió el vehicle no ocupava el seu lloc perquè s'estava preparant per fer una volta al Circuit.

A les parets hi ha fotografies dels vehicles que han guanyat les diferents edicions de les 24 hores de Le Mans. En el cas de l'any 1952 (naixement del Pep) va guayar una de les "fletxes platejades", nom amb que es coneixien els Mercedes.

Es digne de ser destacat la mitjana d'edat dels partipants i del públic en general. Tot i que hi ha gent de totes les edaats, la majoria es podia classsificar dins la categoria dels "seniors"

En definitiva, un llarg cap de setmana per disfrutar del camping, del món del motor clàssic i de l'ambient de les 24 Hores de Le Mans. Es fa molt didicil explicar-ho. S'ha de veure i viure.

La propera edició està prevista d'aquí a dos anys (2025). Veurem si en Pep està disposat a repetir l'experiència.

Marqués de Murrieta

 Benvolguda família,

En Pep segueix amb la seva passió pels vins i no desaprofita qualsevol oportunitat per visitar algun dels cellers més emblemàtics de La Rioja. Aquest és el cas de Bodega Marqués de Murrieta, ubicada al costat de l'autopista Vasco Aragonesa a prop de Logroño.

Una mica d'història

Don Luciano Murrieta (Arequipa/Perú 1822 - Logroño 1911) amb les tècniques que havia après a Bordeaux va elaborar el primer vi de Rioja l'any 1852. Don Luciano estava tan segur que un bon vi envellit amb les tècniques bordeleses podria perdurar en el temps que no va dubtar a exportar els seus vins a Cuba i Mèxic. D'aquesta manera es va convertir en el primer exportador de vi de Rioja.

Dins la Finca Ygay (300 ha) es va construir un edifici industrial semblant als Châteaux francesos que va ser la seu de Marqués de Murrieta durant molts anys. Després d'una profunda restauració de l'edifici històric s'ha convertit en museu l'any 2019.

Des de 1983 la familia Cebrián-Sagarriga es va fer càrrec de Marqués de Murrieta Estates & Wines.

Després de 6 anys de construcció i al costat de Castillo de Igay s'aixeca un nou celler inaugurat el 2021. Un conjunt d'edificis amb més de 25.000 metres quadrats construits i equipats amb la tecnologia més innovadora.

Visita i tast

Després de la visita al nou celler i a la resta d'edificis, en Pep i els seus amics van anar a una sala per tastar alguns dels vins més representatius de la bodega.

L'Andrea és la responsable de la visita i el tast. Ens proposa 3 vins: dos blancs i un negre. Pazo Barrantes (Albariño), Marqués de Murrieta (Tempranillo) i Capellania (Viura).

De la mateixa web oficial es diu el següent d'aquests vins: 

El Pazo de Barrantes está rodeado de 12 hectáreas de viñedo propio de uva albariño, todo en el Valle del Salnés en el corazón de la DO Rías Baixas.

Maques de Murrieta Rserva 2018. Elaborado con temranillo, mozuelo, graciano y garnacha, cada variedad aprota una personalidad propia para ensamblarse en un equilibrado vilortas una crianza de 21 meses en barrica de roble americano de 225 litros de capacidad.

Capellanía Reserva. La variedad blanca con la que se elabora, procede el Pago Capellania, de solo 6 hectáreas y situado en la zona más alta de Finca Ygay. Gracias a la altitud, la gran calidad de sus suelos calcáreos y los bajos rendimientos de las viñas de más de 70 años, la variedad alcanza su máximo potencial.

En definitiva, una visita molt intressant que ajuda al Pep a ampliar la seva cultura sobre el món del vi.

Ricart vs Ferrari

 Benvolguda família,

Com ja sabeu en Pep segueix sent molt aficionat al món del motor. En aquesta ocasió recordarem un episodi de la història de l'automòbil que va protagonitzar un enginyer nascut a Barcelona, anomenat Wifredo Ricart (1897-1974).

Aquest enginyer va ser el responsable de l'acomiadament d'Enzo Ferrari de l'empresa on treballava, l'Alfa Romeo.

Intentarem resumir aquesta història...

De ben petit en Wifredo es va interessar per l'aviació. Abans dels 20 anys va acabar els estudis d'enginyeria industrial. Va entrar a treballar a Vallet y Fiol, distribuidora de Hispano-Suiza. Amb el seu amic Paco Perez de Oleguer va fundar l'empresa Ricart y Pérez i va dispensar i construir un parell de cotxes de carreres que van córrer a l'Autòdrom Terramar (Sant Pere de Ribes) amb el mateix nom.

Va vendre la seva particicipació i va establir un taller propi on va construir turismes amb marca Ricart que va presentar al Saló de París de 1926. Va modificar cotxes de carreres que van guayar la pujada a La Rabassada. Amb Felipe Batllo va fundar l'empresa Ricart España que fabricava petites sèries de turismes.

L'any 1929 es va establir com a projectista independent i va dissenyar motors per a Hispano Suiza. També va treballar per Saurer, Mercedes-Benz, Alfa Romeo i Lancia.

L'esclat de la guerra civil espanyola el va agafar a Itàlia on estava treballant com a consultor per Alfa Romeo. L'empresa el va fitxar i va  començar a treballar-hi com a responsable del departament de Productes Especials. La seva arribada a la firma milanesa va ser tot un revulsiu i es va encarregar de dissenyar tant motors d'automòbils com d'aviació.

L'inici de la II Guerra Mundial el va sorprendre a Milà i l'any 1940 va ser nomenat Director del Departament de Projectes i Experiències. D'aquesta manera l'equip de competició quedava sota les seves ordres, amb estreta col·laboració amb Enzo Ferrari responsable i propietari de la Scuderia Ferrari.

Un dels cotxes de competició desenvolupats per l'equip tècnic d'Alfa Romeo va ser l'Alfetta 158,  en la categoria de "voiturettes" amb motor de 1.500  cc amb que els italians volien sorprendre als alemanys.

Aquest disseny de Goachino Colombo era fidel a la filosofia d'Enzo Ferrari que sempre defensava i que deia que "els cavalls han de tirar del carro" (motor davanter).

Un dels dissenys més innovadors de Ricart va ser el tipus 512, on el motor de 12 cilindres boxer, estava darrera del conductor. Amb aquest vehicle, Ricart pretenia arribar al nivell dels alemanys Mercedes i Auto Union que dominaven les curses.

Des del començament la relació entre tots dos va ser difícil amb un Enzo Ferrari que no sentia gaire simpatia per Ricart. L'italià veia al foraster com un home estrany, de vegades massa preocupat per les formes i tot i que reconexia que hi havia un cert talent, mai es van arribar a portar bé entre ells.

Les desavinences i els enfrontaments entre Ricart i Ferrari eren cada vegada més importants. La seva manera de treballar i el concepte del disseny dels models de competició eren cada vegada més divergents.

Finalment Ricart es va atrevir a desmuntar la Scuderia Ferrari per crear Alfa Corse, el departament de carreres sota el seu comandament.

Ugo Gobbato, president d'Alfa Romeo es va decantar per Wifredo Ricart i Enzo Ferrari va haver de fer les maletes per crear la seva pròpia empresa: Auto Avio Construzioni. Enzo Ferrari va haver de buscar un nom per la seva empresa doncs tenia prohibit fer servir els seu nom duranta quatre anys si trencava la relació amb Alfa Romeo.

Enzo Ferrari parla de Ricart en les seves memòries "Enzo Ferrari: Le mie goie terribili": Quan et donava la ma, tenies la impressió de donar la ma freda i sense vida d'un cadàver. Un dia no vaig poder evitar preguntar-li per que li agradava tant portar unes sabates amb soles tan gruixudes. Ricart va contestar molt seriosament que era la mínima precaució que podia tenir, doncs el cervell d'un gran enginyer no hauria de ser sacsejat per les irregularitats del terreny i pero tant s'havia d'instal·lar sobre una bona suspensió.

Amb l'acabament de la II Guerra Mundial, Ricart va tornar a Barcelona i va ser cridat pel Govern espanyol per dirigir ENASA, però aquesta és un altra història...

Com vas perdre el braç, Balchowsky ?

Benvolguda família,

Un dels darrers llibres que ha llegit en Pep, va venir de Gandesa (Terra Alta). Es tracta del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky ?" escrit pel periodista Toni Oresamz que el va presentar presencialment al celler Herència Altés el passat mes de març (18/03/2022) durant un homenatge als Brigadistes Internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Es tracta d'un libre sorprenent que ens descobreix una història personal extraordinària. Tal com es resumeix a la contraportada del llibre: Un jove pianista de Chicago s'enrola a les Brigades Internacionals i viatja a l'Espanya de la Guerra Civil en lluita contra el feixisme, on perd el braç dret. De retorn als Estats Units, la seva serà una història de superació que el convertirà en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en un storyteller prodigiós i en un pioner de la contracultura, i ens permetrà sobrevolar, com si fos un libre de cavalleries, la història nord-americana de la segona meitat del segle XX.

Edward Ross Balchowsky va néixer un 11 de febrer de l'any 1916 a Frankfort, una petita ciutat de l'Estat d'Illinois, al sud de Chicago. Descendent d'emigrants lituans arribats als Estats Units a la segona metitat del segle XIX. La seva era una família jueva i ell va créixer sent l'unic nen jueu d'aquella comunitat.

La decisió del govern dels Estats Units de participar en la Primera Guerra Mundial va marcar la seva infantesa degut a la seva condició de jueu. L'onada d'antisemitisme va afectar la vida de la família Balchowky.

Fer carrera com a pianista va ser el seu somni d'infantesa. Aïllat i sol durant la infància a Frankfort, el piano familiar va ser el seu millor amic.

Quan lluitava per obrir-se pas a Chicago en el món de la música, la crida de l'antifeixisme internacional el va empènyer a viajar a Espanya com un més dels prop de 2.600 voluntaris nord-americans que van arribar a formar part de la Brigada Lincoln.

Va participar en la Batalla de l'Ebre en qualitat de observer & scout i va resultar ferit a les proximitats de Corbera d'Ebre el mes de Setembre de 1938. Com a conseqüència de les ferides, va perdre el braç dret.

De tornada a Chicago a finales de 1938, va ser capaç de superar les dificultats que suposava tocar el piano amb una sola mà. 

En una entrevista que li van fer l'any 1973 el mateix Balchowsky explica el següent: Vaig tornar a Chicago el dia de Cap d'amy de 1939 i vaig passar moltíssim temps bevent i dibuixant amb dolor al braç. No m'havia deixat de fer mai mal. Jo era tan idiota que no havia sentit parlar mai de l'heroïna. Vaig provar l'heroïna i, en efecte, el dolor em va marxar.

A la mateixa entrevista explica el mirarle que va succeir: El 1946 vaig anar a escoltar una cantant de jazz que coneixia. Quan vaig anar al lavabo vaig veure un troç de paper al terra. El vaig agafar i era un concert de violí de Bach, adaptat per Brahms per a ser interpretat al piano amb la mà esquerra ! Va ser Déu qui va deixar aquella partitura per a Eddie Balchowsky.

Com diu l'autor del llibre, Toni Orensanz després de dos anys d'investigació, "Tot el que toca Balchowsky es converteix en una història i no hi ha res més poderos en el món que una bona història".

Eddie Balchowsky va morir el 29 de novembre de 1989 a Chicago, atropellat per un tren.

Un llibre molt ben documentat, que val molt la pena llegir i que ens descobreix aspectes de la nostra història.

 

La primera aviadora catalana > Mari Pepa Coloner

Benvolguda família,

Com sabeu, en Pep és una persona curiosa i s'apunta a les trobades que li semblen interessants. Recentment ha assistit a la 7a edició del Congrés SOM ELÈCTRICS !, que en aquesta ocasió obria un debat i espai de reflexió sobre l'energia, el seu present i el seu futur.

Entre el conjunt de documentació entregada als participants al Congrés hi havia un parell de revistes EIX, publicades pel mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya) amb seu a Terrassa i on es celebrava l'esmentat Congrés.

Dins d'una d'aquestes revistes (EIX 13) hi havia un Dossier que portava per títol "Catalunya aixeca el vol. Els pioners de l'aviació" Es parla de l'aventura de volar, batejos de l'aire i exhibicions, motors i els primers aviadors.

Entre els primers aviadors apareix la primera aviadora catalana: Mari Pepa Colomer.

Nascuda a Barcelona el 31 de març de 1913, la Maria Josep Colomer i Luque era filla de Josep Colomer i Girbau, de Sabadell, un fabricant de teixits, obert i lliberal i de Maria Encarnació Luque, mestra d'escola.

Va obtenir la llicència de pilot el 19 de gener de 1931, amb 18 anys, fet que li va suposar aparèixer en la portada del diari La Vanguardia del dia 22 de gener de 1931.

El seu pare la va ajudar a aconseguir el somni de volar tot intercedint davant de Josep Canudas, director de l'Escola Catalana d'Aviació, perque l'acceptes com alumna. En pocs mesos va obtenir el títol i va iniciar una intensa carrera com a pilot i com a instructora de vol.

Amb l'esclat de la Guerra Civil,  va formar part de l'Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya amb el rang d'auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutic, on treballava formant nous pilots per a les Forces Aèries de la República. El seu primer vol militar el va realitzar el 2 d'agost de 1936, amb la missió de llançar fullets antifeixistes sobre Barcelona.

El 4 d'octubre de 1936 va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense graduació militar, tal com consta al Butlletí Oficial de la Generalitat. 

També va dur a terme patrulles de vigilància costanera a la recerca de vaixells i avions enemics, i vols en missions d'enllaç i pagadoria a la rereguarda. Bàsicament s'encarregava de portar ferits del front d'Aragó cap a Barcelona i de transportar gent amenaçada de mort a l'altra banda dels Pirineus arribant a fer fins a tres viatges diaris en alguns moments del conflicte.

En acabar la guerra, s'exiliaria amb el seu professor d'aviació i futur marit, el pilot Josep Maria Carreras i Deixeus, primer a Tolosa de Llenguadoc i finalment a Anglaterra. 

No va tornar a pilotar mai més un avió i quan se li preguntava per què, la seva resposta sempre va ser que a Anglaterra no hi havia feina per a ella com a pilot.

El mes de març de l'any 2003, la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge a la seva trajectòria esportiva en el món de l'aviació.

Va morir als 91 anys a Surrey (Anglaterra) el 25 de maig de 2004.

Al morir, seguint els seus desitjos, les seves cendres foren portades al cementiri de Reus, on vivien alguns familiars i amics amb qui havia mantingut el contacte durant tots els anys que va viure a l'estranger.

En Pep pensa que es tracta d'un història que cal difondre com a homenatge a les dones valentes i que mereixen ser recordades.