Ricart vs Ferrari

 Benvolguda família,

Com ja sabeu en Pep segueix sent molt aficionat al món del motor. En aquesta ocasió recordarem un episodi de la història de l'automòbil que va protagonitzar un enginyer nascut a Barcelona, anomenat Wifredo Ricart (1897-1974).

Aquest enginyer va ser el responsable de l'acomiadament d'Enzo Ferrari de l'empresa on treballava, l'Alfa Romeo.

Intentarem resumir aquesta història...

De ben petit en Wifredo es va interessar per l'aviació. Abans dels 20 anys va acabar els estudis d'enginyeria industrial. Va entrar a treballar a Vallet y Fiol, distribuidora de Hispano-Suiza. Amb el seu amic Paco Perez de Oleguer va fundar l'empresa Ricart y Pérez i va dispensar i construir un parell de cotxes de carreres que van córrer a l'Autòdrom Terramar (Sant Pere de Ribes) amb el mateix nom.

Va vendre la seva particicipació i va establir un taller propi on va construir turismes amb marca Ricart que va presentar al Saló de París de 1926. Va modificar cotxes de carreres que van guayar la pujada a La Rabassada. Amb Felipe Batllo va fundar l'empresa Ricart España que fabricava petites sèries de turismes.

L'any 1929 es va establir com a projectista independent i va dissenyar motors per a Hispano Suiza. També va treballar per Saurer, Mercedes-Benz, Alfa Romeo i Lancia.

L'esclat de la guerra civil espanyola el va agafar a Itàlia on estava treballant com a consultor per Alfa Romeo. L'empresa el va fitxar i va  començar a treballar-hi com a responsable del departament de Productes Especials. La seva arribada a la firma milanesa va ser tot un revulsiu i es va encarregar de dissenyar tant motors d'automòbils com d'aviació.

L'inici de la II Guerra Mundial el va sorprendre a Milà i l'any 1940 va ser nomenat Director del Departament de Projectes i Experiències. D'aquesta manera l'equip de competició quedava sota les seves ordres, amb estreta col·laboració amb Enzo Ferrari responsable i propietari de la Scuderia Ferrari.

Un dels cotxes de competició desenvolupats per l'equip tècnic d'Alfa Romeo va ser l'Alfetta 158,  en la categoria de "voiturettes" amb motor de 1.500  cc amb que els italians volien sorprendre als alemanys.

Aquest disseny de Goachino Colombo era fidel a la filosofia d'Enzo Ferrari que sempre defensava i que deia que "els cavalls han de tirar del carro" (motor davanter).

Un dels dissenys més innovadors de Ricart va ser el tipus 512, on el motor de 12 cilindres boxer, estava darrera del conductor. Amb aquest vehicle, Ricart pretenia arribar al nivell dels alemanys Mercedes i Auto Union que dominaven les curses.

Des del començament la relació entre tots dos va ser difícil amb un Enzo Ferrari que no sentia gaire simpatia per Ricart. L'italià veia al foraster com un home estrany, de vegades massa preocupat per les formes i tot i que reconexia que hi havia un cert talent, mai es van arribar a portar bé entre ells.

Les desavinences i els enfrontaments entre Ricart i Ferrari eren cada vegada més importants. La seva manera de treballar i el concepte del disseny dels models de competició eren cada vegada més divergents.

Finalment Ricart es va atrevir a desmuntar la Scuderia Ferrari per crear Alfa Corse, el departament de carreres sota el seu comandament.

Ugo Gobbato, president d'Alfa Romeo es va decantar per Wifredo Ricart i Enzo Ferrari va haver de fer les maletes per crear la seva pròpia empresa: Auto Avio Construzioni. Enzo Ferrari va haver de buscar un nom per la seva empresa doncs tenia prohibit fer servir els seu nom duranta quatre anys si trencava la relació amb Alfa Romeo.

Enzo Ferrari parla de Ricart en les seves memòries "Enzo Ferrari: Le mie goie terribili": Quan et donava la ma, tenies la impressió de donar la ma freda i sense vida d'un cadàver. Un dia no vaig poder evitar preguntar-li per que li agradava tant portar unes sabates amb soles tan gruixudes. Ricart va contestar molt seriosament que era la mínima precaució que podia tenir, doncs el cervell d'un gran enginyer no hauria de ser sacsejat per les irregularitats del terreny i pero tant s'havia d'instal·lar sobre una bona suspensió.

Amb l'acabament de la II Guerra Mundial, Ricart va tornar a Barcelona i va ser cridat pel Govern espanyol per dirigir ENASA, però aquesta és un altra història...

Com vas perdre el braç, Balchowsky ?

Benvolguda família,

Un dels darrers llibres que ha llegit en Pep, va venir de Gandesa (Terra Alta). Es tracta del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky ?" escrit pel periodista Toni Oresamz que el va presentar presencialment al celler Herència Altés el passat mes de març (18/03/2022) durant un homenatge als Brigadistes Internacionals que van participar en la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Es tracta d'un libre sorprenent que ens descobreix una història personal extraordinària. Tal com es resumeix a la contraportada del llibre: Un jove pianista de Chicago s'enrola a les Brigades Internacionals i viatja a l'Espanya de la Guerra Civil en lluita contra el feixisme, on perd el braç dret. De retorn als Estats Units, la seva serà una història de superació que el convertirà en una llegenda de la bohèmia artística de Chicago, en un storyteller prodigiós i en un pioner de la contracultura, i ens permetrà sobrevolar, com si fos un libre de cavalleries, la història nord-americana de la segona meitat del segle XX.

Edward Ross Balchowsky va néixer un 11 de febrer de l'any 1916 a Frankfort, una petita ciutat de l'Estat d'Illinois, al sud de Chicago. Descendent d'emigrants lituans arribats als Estats Units a la segona metitat del segle XIX. La seva era una família jueva i ell va créixer sent l'unic nen jueu d'aquella comunitat.

La decisió del govern dels Estats Units de participar en la Primera Guerra Mundial va marcar la seva infantesa degut a la seva condició de jueu. L'onada d'antisemitisme va afectar la vida de la família Balchowky.

Fer carrera com a pianista va ser el seu somni d'infantesa. Aïllat i sol durant la infància a Frankfort, el piano familiar va ser el seu millor amic.

Quan lluitava per obrir-se pas a Chicago en el món de la música, la crida de l'antifeixisme internacional el va empènyer a viajar a Espanya com un més dels prop de 2.600 voluntaris nord-americans que van arribar a formar part de la Brigada Lincoln.

Va participar en la Batalla de l'Ebre en qualitat de observer & scout i va resultar ferit a les proximitats de Corbera d'Ebre el mes de Setembre de 1938. Com a conseqüència de les ferides, va perdre el braç dret.

De tornada a Chicago a finales de 1938, va ser capaç de superar les dificultats que suposava tocar el piano amb una sola mà. 

En una entrevista que li van fer l'any 1973 el mateix Balchowsky explica el següent: Vaig tornar a Chicago el dia de Cap d'amy de 1939 i vaig passar moltíssim temps bevent i dibuixant amb dolor al braç. No m'havia deixat de fer mai mal. Jo era tan idiota que no havia sentit parlar mai de l'heroïna. Vaig provar l'heroïna i, en efecte, el dolor em va marxar.

A la mateixa entrevista explica el mirarle que va succeir: El 1946 vaig anar a escoltar una cantant de jazz que coneixia. Quan vaig anar al lavabo vaig veure un troç de paper al terra. El vaig agafar i era un concert de violí de Bach, adaptat per Brahms per a ser interpretat al piano amb la mà esquerra ! Va ser Déu qui va deixar aquella partitura per a Eddie Balchowsky.

Com diu l'autor del llibre, Toni Orensanz després de dos anys d'investigació, "Tot el que toca Balchowsky es converteix en una història i no hi ha res més poderos en el món que una bona història".

Eddie Balchowsky va morir el 29 de novembre de 1989 a Chicago, atropellat per un tren.

Un llibre molt ben documentat, que val molt la pena llegir i que ens descobreix aspectes de la nostra història.

 

La primera aviadora catalana > Mari Pepa Coloner

Benvolguda família,

Com sabeu, en Pep és una persona curiosa i s'apunta a les trobades que li semblen interessants. Recentment ha assistit a la 7a edició del Congrés SOM ELÈCTRICS !, que en aquesta ocasió obria un debat i espai de reflexió sobre l'energia, el seu present i el seu futur.

Entre el conjunt de documentació entregada als participants al Congrés hi havia un parell de revistes EIX, publicades pel mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya) amb seu a Terrassa i on es celebrava l'esmentat Congrés.

Dins d'una d'aquestes revistes (EIX 13) hi havia un Dossier que portava per títol "Catalunya aixeca el vol. Els pioners de l'aviació" Es parla de l'aventura de volar, batejos de l'aire i exhibicions, motors i els primers aviadors.

Entre els primers aviadors apareix la primera aviadora catalana: Mari Pepa Colomer.

Nascuda a Barcelona el 31 de març de 1913, la Maria Josep Colomer i Luque era filla de Josep Colomer i Girbau, de Sabadell, un fabricant de teixits, obert i lliberal i de Maria Encarnació Luque, mestra d'escola.

Va obtenir la llicència de pilot el 19 de gener de 1931, amb 18 anys, fet que li va suposar aparèixer en la portada del diari La Vanguardia del dia 22 de gener de 1931.

El seu pare la va ajudar a aconseguir el somni de volar tot intercedint davant de Josep Canudas, director de l'Escola Catalana d'Aviació, perque l'acceptes com alumna. En pocs mesos va obtenir el títol i va iniciar una intensa carrera com a pilot i com a instructora de vol.

Amb l'esclat de la Guerra Civil,  va formar part de l'Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya amb el rang d'auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutic, on treballava formant nous pilots per a les Forces Aèries de la República. El seu primer vol militar el va realitzar el 2 d'agost de 1936, amb la missió de llançar fullets antifeixistes sobre Barcelona.

El 4 d'octubre de 1936 va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense graduació militar, tal com consta al Butlletí Oficial de la Generalitat. 

També va dur a terme patrulles de vigilància costanera a la recerca de vaixells i avions enemics, i vols en missions d'enllaç i pagadoria a la rereguarda. Bàsicament s'encarregava de portar ferits del front d'Aragó cap a Barcelona i de transportar gent amenaçada de mort a l'altra banda dels Pirineus arribant a fer fins a tres viatges diaris en alguns moments del conflicte.

En acabar la guerra, s'exiliaria amb el seu professor d'aviació i futur marit, el pilot Josep Maria Carreras i Deixeus, primer a Tolosa de Llenguadoc i finalment a Anglaterra. 

No va tornar a pilotar mai més un avió i quan se li preguntava per què, la seva resposta sempre va ser que a Anglaterra no hi havia feina per a ella com a pilot.

El mes de març de l'any 2003, la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge a la seva trajectòria esportiva en el món de l'aviació.

Va morir als 91 anys a Surrey (Anglaterra) el 25 de maig de 2004.

Al morir, seguint els seus desitjos, les seves cendres foren portades al cementiri de Reus, on vivien alguns familiars i amics amb qui havia mantingut el contacte durant tots els anys que va viure a l'estranger.

En Pep pensa que es tracta d'un història que cal difondre com a homenatge a les dones valentes i que mereixen ser recordades.

 

Herència Altés > Gandesa (Terra Alta)

 Benvolguda família,

Aquesta vegada en Pep va tenir l'oportunitat d'anar a la Terra Alta amb uns amics penedesencs, tot i la calor que feia a finals del mes de Juliol.

La destinació escollida va ser un celler de Gandesa anomenat Herència Altés. Aquest celler és el projecte de la Núria Altés i la seva parella, l'anglès Rafael De Hann. Junts van començar a elaborar vi l'any 2010, sota la premisa de ser fidels a la identitat de la Terra Alta.

El celler, de recent construcció, està situat dins la finca Lo Grau de L'inquisidor, al costat d'un jaciment arqueològic del segle III aC. Les vinyes ocupen una superficie de 60 ha, distribuides en tres finques.

La Mònica va rebre al Pep i companyia a les portes del mateix celler situat a les afores de Gandesa.

Després de les salutacions de rigor, la Mònica ens va acompanyar pels voltants del celler per veure la seva ubicació i les vinyes que l'envolten. Ens va explicar el projecte que van posar en marxa els propiestaris del celler i la seva implicació en la consevació i protecció del medi ambient. 

Per demostrar-ho, Herència Altés s'ha convertit en Silver Member de l'associació International Wineries for Climate Action. Es tracta d'un reconeixement al compromís mediambiental amb l'agricultura ecològica, la biodiversitat, l'autosuficiciència energètica i la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle.

El lema d'aquest celler és: Craft, Protect, Inspire

Dins la seva pàgina web es pot llegir: Harmonia entre el cultiu i el que la terra ens dona. Awarded by nature. Un Manifest signat per la Núria Altés diu el següent:

"Recordo de quan era petita que la remor dels tractors a l'alba marcava l'inici de la verema i que durant dies tots els carrers del poble feien olor de most. Van ser els meus pares i, sobretot els avis, els que em van transmetre els valors de ser d'un lloc així, i com una vinya vella, amb els peus arrelats a la terra, vaig anar creixent i estimant el que m'envoltava.

Quan Rafa va aparèixer a la meva vida vam voler donar-li forma de vi a aquesta terra de pedres, de secà, de vinyes velles, de gent hospitalària i xaladora, de cerç i de garbí. Mai oblidaré la sensació d'obrir les portes del nostre celler per primera vegada, en aquell moment vam iniciar un projecte que no només elogia els meus avantpassats i una manera de cultivar la terra, sinó que també és simbòlic del poble que em va veure nàixer i créixer.

Volem que els nostres vins siguin el reflex del seu terrer. Són les vinyes i la terra on aquestes reposen les protagonistes absolutes que omplen les nostres ampolles perquè quan algú, a casa nostra o a l’altra punta de món, tasti els nostres vins i tanqui els ulls senti els mateixos aromes que jo quan era petita a l'inici de la verema."

Una bassa d'aigua al costat de les vinyes, permet als animals tenir un punt per refrescar-se.

Acabada la passejada per les vinyes, entrem al celler per protegir-nos de la calor que fa i veure les botes i àmfores que s'utilitzen per envellir els vins.

Finalizada la visita a la sala de botes, la Mònica ens porta fins la sala de tast per poder conèixer millor els vins del celler.

La Mònica ens permet tastar els vins més representatius del celler, elaborats a partir de les varietats autóctonos, la Garnatxa i la Carinyena. Es important destacar especialment la Garnatxa Blanca, bandera i insignia de la Terra Alta.

Tastem uns quants vins del celler, blancs, rosats i negres: Trementinaire, Llunari, Celestrina, Benufet, La Serra Negre, L'Estel, La Pilosa...

En definitiva i gràcies a la Mònica, en Pep i acompanyants van poder gaudir dels excel·lents productes d'aquest celler que mereix ser més conegut i reconegut.

Una vegada més, mil gràcies a la Mònica per fer-ho possible.

 

Vinyes d'alçada a la Cerdanya

Benvolguda família,

Aquest estiu en Pep no para d'ampliar els seus coneixements sobre les vinyes i el vi. Quan va saber que, dins la programació de la Universitat d'estiu Ramon Llull a Puigcerdà, s'organitzaven les "VIII Jornades de desenvolupament rural: Vinya d'alçada, una oportunitat al Pirineu", es va apuntar de seguida.

La Jornada tècnica es va realitzar a la Sala d'actes de l'Institut Pere Borrell al centre de Puigcerdà dimecres 13 de juliol de 2022.

El Programa de la Jornada era el següent: Un conjunt de ponències durant el matí i una visita guiada a unes vinyes d'alçada dins el terme de Riu de Cerdanya, després de dinar.

- Biodiversitat i patrimoni vitícola en territorio de muntanya > Carme Domingo (INCAVI)

- Viticultura regenerativa: la relació entre les cobertes vegetales i la microbiologia del sòl. Beneficis per la  vinya  > Ester Pérez (Agroassessor)

- Implantació del cultiu de la vinya en alta muntanya. El projecte de Cal Mandrat > Silvia Gaminde (Vinyes i Vins de Cerdanya) i Albert Puignau (VINIC Consulting)

- Viticultura d'alçada. El projecte Costes de Cerdanya > Jaume Gramona (GRAMONA)

- Els reptes i oportunitats de la vinya de muntanya des de la perspectiva dels cellers > Eloi Montcada (INNOVI)

A la tarda  es va organitzar una visita guiada a les plantaciones de Riu de Cerdanya visitant diferents parcel·les. El projecte inicial es va engegar l'any 2015 per part de Freixenet. Es van visitar les Feixes d'en Deleric, el Camí Ramader, Els del Vinalet de l'Andreuet, Costers de les Vinyes, Costes d'en Guillamet, Costes del Joan Feliu, Costers d'en Miseri, on hi ha plantades vinyes de Pinot Noir, Parellada, Moscatell Frontignac.

Posteriorment el projecte va passar a mans de GRAMONA i en Jaume Gramona va explicar que estan en procés de reconversió des de fa uns tres anys. Sembla que la varietat amb més potencial és la Pinot Noir. Per aquest motiu estan empeltant els ceps d'altres varietats per augmentar el nombre de ceps de Pinot Noir.

En Jaume Gramona va parlar de les dificultats del conreu d'aquestes vinyes s'alçada. L'orografia del terreny, els fenòmens meteorològics, les pedregades i els atacs de senglars i cabirols fan molt complicada aquest tipus de viticultura.

Finalment un tast de vi comentat a peu de vinya per Jaume Gramona va posar el punt i final a aquesta Jornada tan interessant.

Es van tastar dos vins blancs: Petit Costes (muscat) i Costes del Misteri (montònec)

Tastar aquests vins a peu de vinya davant de les mutanyes va resultar tot un privilegi pel Pep i els participants que va justificar el desplaçament a la Cerdanya.

Can Calopa de Dalt > Vinyes de Barcelona

Benvolguda família,

Com cada any, quan arriba el mes de juliol en Pep participa en els cursos d'estiu de la Universitat de Barcelona. És el que es coneix amb el sobrenom de Els Juliols de la UB. Aquest cursos s'acostumen a fer a Vilafranca del Penedès dins la capella del VINSEUM (Museu de les Cultures del Vi)

Enguany, el curs portava per títol "El vi, agent transformador. Solidaritat, sostenibilitat i ecologia".

Durant tota una setmana, de dilluns a divendres, es barregen classes teòriques amb tastos de vins i algunes visites a cellers.

En aquesta ocasió es van fer dues visites: una a Familia TORRES (Pacs del Penedès) i l'altre a la Masia de Can Calopa de Dalt a Collserola (Barcelona).

Avui parlarem de les actiivitats d'aquesta Masia, propietat de l'Ajuntament de Barcelona i gestionat per la Cooperativa l'Olivera i on s'elabora el vi Vinyes de Barcelona.

Els participants al Curs van ser convocats a l'Estació de Sants, on els esperava un autocar que els portaria a la masia de Can Calopa de Dalt.

En Francesc Castro, responsable de comunicació de la Cooperativa l'Olivera dona la benvinguda als participants i explica el naixement de la Cooperativa a Vallbona de les Monges (Lleida) l'any 1974, curiosament el mateix any que es va crear La Fageda Cooperativa a Santa Pau (Girona).

L'Olivera és la història d'un somni, que té com a objectiu la inclusió socio-laboral de persones amb capacitats diferents.

El Vinyes de Barcelona és l'únic vi que es produeix a la ciutat de Barcelona. Neix a la masia Can Calopa de Dalt, a la cara nord de la serra de Collserola. En aquesta finca es correa la vinya i es produeix vi en un petit celler rehabilitat. Es tracta d'un projecte impulsat per l'Ajuntament de Barcelona i liderat per l'alcalde Joan Clos l'any 2001. 

A partir de 2010 es signa un conveni entre l'Ajuntament de Barcelona i la Cooperativa l'Olivera de Vallbona de les Monges per gestionar aquest projecte, amb una proposta d'agricultura social que combina qualitat dels productes amb inclusió social i respecte pel medi ambient.

Acabada la presentació del projecte, en Francesc es ofereix la possibilitat de tastar un parell de vins elaborats per l'Olivera. 

Un vi blanc elaborat a Vallbona de les Monges, Macabeu 100% que porta per nom AGALIU (esperança, confiança de poder satisfer un desig). Va ser el primer monovarietal de Macabeu de la DO Costers del Segre, Subzona Valls del Corb. Es presenta en ampolla de vidre de color blau, una referència a la ceràmica que elaboraren les monges del monestir de Vallbona.

El Vinyes de Barcelona és el resultat d'una aposta col.lectiva per l'agricultura periurbana, que planteja una mirada contemporània a la recuperació de l'activitat agrícola a les grans ciutats. Honest i desacomplexat aquest vi és fidel a aquest paisatge agrícola i humà. Elaborat amb Garnatxa i Syrah, manté l'agilitat i l'acidesa d'un vi jove però amb la complexitat d'un any d'envelliment en bota de roure.

Acabada la visita els participants van tenir la possibilitat d'aquirir algunes ampolles a la botiga de Can Calopa.

Una visita molt interessant per conèixer un projecte de vinyes urbanes amb finalitats socials.  La masia de Can Calopa de Dalt està submergida dins el Parc de Collserola i tot i que és a tocar de Barcelona, els visitants tenen la sensació d'estar molt lluny d'una ciutat molt congestionada.

 

ALBAOLA > Itsas Kultur Faktoria

Benvolguda família,

En Pep segueix tenint curiositat per les coses que admira. Una d'aquestes coses és la feina de reconstrucció que porta a terme ALBAOLA Factoria Marítima a Pasaia.

Tot va començar amb el post "Una visita a l'oculista" (07/12/2020), on tot llegint un exemplar del National Geographic, en Pep va descobrir la increïble història de la Nao San Juan, un balener basc enfonsat sota les fredes aigües de Red Bay, Labrador, l'any 1565. Aquest vaixell va ser recuperat l'any 1978 en perfecte estat de conservació gràcies a la feina i l'obstinació de la historiadora anglesa Selma Huxley (1927-2002) i l'aportació econòmica de Parks of Canada.

Posteriorment, en un post titolat "Somnis de fusta" (18/11/2021) s'explicava la visita d'en Pep als boscos de Navarra on s'extreien les fustes per construir aquests tipus de vaixells durant el segle XVI.

En aquesta ocasió i aprofitant el Festival Marítim 2022 (Pasaia Itsas Festibala) que organitava ALBAOLA a finals de maig (del 26 al 29), en Pep va volver comprovar l'estat dels treballs de construcció de la rèplica de la Nao San Juan a les draçanes de Pasaia.

Curiosament la Nao San Juan va ser construïda en unes draçanes de Pasaia l'any 1561.

En principi la intenció dels promotors d'aquest projecte era posar la Nao al mar aprofitant aquest esdeveniment. La maleïda pandèmia i el tall del camí a la draçana per una esllavissada han ajornat la posada a l'aigua del vaixell.

Amb la visita a peu d'obra, en Pep va poder constatar l'avançat estat del vaixell. L'estructura del balener basc gairebé toca el sostre de la nau.

Els visitants queden impressionats per les dimensions del vaixell. Sense ser cap expert, sembla que el vaixell aviat haurà tocat sostre i es podrà posar a l'aigua per poder muntar màstils i veles.

Una colla de ferrers, a l'exterior de l'edifici estaven donant cops de mall a un ferro roent. Segons ens van explicar estaven donant forma al que seria l'àncora de la Nao San Juan.

Sembla que encara falta temps per poder veure la Nao San Juan acabada i preparada per navegar.

Aprofitant aquest mateix viatge en Pep es va desplaçar fins Altsasua (Navarra) per ensenyar als seus amics el bosc de Sakana, d'on s'extreien les fustes de roure necessàries per les diferents part del vaixell.

Un recorregut interpretatiu, lamentablement força deixat, explica visualment l'activitat que es portava a terme en aquests boscos durant el segle XVI.

Intentarem seguir l'apassionant història d'aquesta reconstrucció naval...Com diuen els anglesos"to be continued"