Vins i Tints > Teixim Relats

Benvolguda familia,

En Pep ha participat en una nova trobada relacionada amb el món del vi. 

Es tractava de "Vins i Tints", activitat organitzada a Terrassa dins un espai amb àmima anomenat MERAKI al carrer Sant Gaietà 55.

Sota el paraigües de "Teixim Relats", es presenta com un primer passeig entre el tèxtl i el vi. Un relat dirigirt per David Yzaguirre, educador i  divulgador de la cultura del vi

La presntació va anar a càrrec de Sol Roig, ànima del projecte. Amb les places exhuiides (37 persones) va començar el relat, acompanyat per un tast de quatre vins.

El relat d'en David va defensar que cal posar en valor la història i va descriure les connexions entre el tèxtil i el vi. Es va  recordar l'exportació d'aiguardent als Països Baixos i la imporació de teixits.

1) El tast va començar per un aiguardent que va sorprendre als assistents: una copa de Torres 10, un brandy elaborat amb base parellada. A partir del Decret de Nova Planta (1778) s'allibera el comerç i Cadis deixa de tenir el monopoli de l'exportació. Per aquest motiu Catalunya comença a exportar els seus productes a les Amèriques.

2) El segons vi que es va tastar va ser una Malvasia de Sitges. Aquesta varietat va estar a punt de desapareixer del nostre territori. Actualment  hi ha 90 hectareees. Diu la llegenda que els primers sarments de malvasia van arribar a Sitges provinents de Grécia de la mà dels almogàvers. Conscient que la malvasia acabaria desapareixent, el diplomátic, advocat i sitgetà Manuel Llopis (1885-1935) va voler evitar-ho llegant a l'Hospital de Sant Joan Baptitsta les seves finques rústiques així com el negoci de la Malvasia de Sitges del Celler Llopis i els últims ceps d'aquesta varietat. 

3) El tercer vi va ser un escumos de proximidad elaborar a Ullastrell per Can Morral del Molí. En David va explicar el neixement dels vins escumosos. El seu origen es considera el monestir benecdití de St Hilaire aprop de Limoux i la coneguda Blanquete. Es destaca la figura del terrassaenc Pau Galí i Galí, que l'any 1850 va presentar el primer vi escumós a l'Exposició de Madrid. Segons sembla, la cosina de Pau Galí vivía a Limoux i coneixia la Blanquette. Un fet important va ser la constitució l'any 1887 de l'Estació Ampelogràfica Catalana a Terrassa, la primera de tot l'Estat. Resulta que la primera empresa fabricant de morrions per retener els taps de suro de les ampolles dels escamosos era de Terrassa.

4) Finalment el darrer vi que es va tastar era La Volada d'Albet i Noya Es tracta d'un vi innovador elaborat amb varietats experimentals (Sauvignon blanc i Muscat) resistents a les plagues (mildiu i oïdi). D'aquesta manera els ceps han sofert molts menys tractaments a la vinya. Aixó permet uns vins vins més nets i sans per les persones i més respectuosos amb el medi ambient.

En definitiva, un tast original i diferent que barreja vins i tèxtil seguint un relat historic que permet posar en valor el nostre passat.

Seguim teixint relats...gràcies a la Sol Roig

 

Carlota la francesa > Bodega Almaroja

 Benvolguda família,

Introducció

En Pep segueix fascinat pel món del vi. Aquesta vegada va voler conèixer una zona de la península Ibèrica, entre Espanya i Portugal.

Es tracta del Parc Natural de los Arribes del Duero, situat a les províncies de Zamora i Salamanca, on el riu Duero fa de frontera amb Portugal durant 120 km.

En aquesta zona, on des de fa molt temps es conrea vinya,  existeix una petita DO anomenada Arribes.

Un dels pobles d'aquesta regió vitivinícola és Fermoselle (Zamora) dins la comunitat autònoma de Castella - Lleó. Aquest poble és conegut amb el sobrenom "el pueblo de las 1.000 bodegas". 

Actualment la població està al voltant dels 1.000 habitants.

Un dels cellers més originals que existeix a Fermoselle es la Bodega Almaroja i està ubicat en una antiga discoteca.

Aquet celler és propietat de Charlotte Allen, una anglesa que va arribar fa 18 anys (2007) a Fermoselle amb un vehicle amb matrícula francesa. Per aquest motiu la gent del poble, la coneix amb el nom de "Carlota la francesa".

La Carlota havia estudiat Enologia i Viticultura a França (Châteauneuf-du-Pape) i volia dedicar-se al món del vi. Aprofitant un viatge a Oporto (Portugal) va visitar un amic francès que té un celler a Rueda (Valladolid). L'amic Didier Belondrade va parlar amb la Carlota de los Arribes del Duero, una zona molt desconeguda i amb grans possibilitats per elaborar vi, on el riu Duero fa frontera amb Portugal.

D'aquesta manera la Carlota va arribar a Fermoselle i va quedar tan enamorada d'aquest part de la província de Zamora, que va decidir quedar-s'hi.

L'arribada d'una noia anglesa dins un cotxe amb matrícula francesa que volia muntar un celler per elaborar vi, va revolucionar el poble.

Tot i l'escepticisme de los 'viejos del lugar' la Carlota ha aconseguit fer realitat el seu somni i produeix vi seguint el seu criteri.

La trobada

En Pep havia quedat amb la Carlota al celler/discoteca a les 12h del dilluns 07/04/2025. Despres de passar nit en un hotel de Zamora, en Pep assaboreix els 60 km que separen Zamora de Fermoselle.

Com que no hi ha gaire circulació per les carreteres de la província de Zamora, en Pep i la Montse arriben amb el temps suficient per passejar pels carrers del poble.

La trobada amb la Carlota es produeix a l'hora prevista. Després de les presentacions, la Carlota ens explica la seva història personal i ens passeja pels carrers del poble. Crida l'atenció la quantitat de cellers situats als baixos de les cases.

Entrem dins un d'aquests cellers soterranis on la Carlota va començar la seva trajectòria. Un forat excavat a la roca de granet serveix per mantenir les millors condicions per a l'elaboració del vi. 

Despres de sortir de la 'cova' tornem al celler/discoteca i pugem al cotxe de la Carlota. Ens dirigim a les afores del poble i per una pista arribem a les seves vinyes, en vas.  La Carlota gestiona 20 varietats de ceps que estan barrejats: blanc i negre. Es tracta de ceps  que es van plantar entre 1910 i 1950.

El terreny és granític i de pissarra i el clima és mediterrani degut a la proximitat del riu Duero.  Les diferents parceles de vinya de la Carlota estan entre els 600 i els 800 metres d'alçada.

La Carlota defensa l'agricultura ecològica amb alguna pràctica biodinàmica.

Les seves vinyes tenen les varietats autòctones de la comarca: Juan García, Bruñal, Rufete i d'altres blanques (Doña Blanca, Malvasia, Viura, Puesta en Cruz...)

Sota una olivera i sobre una taula de pedra, la Carlota proposa un tast del seus vins. Tot i que elabora blancs i rosats, havia exhaurit les existencies. Per tant ens ofereix dos dels seus vins negres: Cielos y Besos (jove) i Pirita (criança).

Com a novetat, la Carlota ofereix un vermut molt interessant que està elaborant. El tast s'acompanya amb xoriço i formatge de la zona.

El  mateix any que la Carlota es va instalar a Fermoselle (2007) es va crear la DO Arribes del Duero.

Al seu celler, Almaroja, la DO Arribes li va asignar el número 13.

Recentment la Carlota ha decidit abandonar la DO Arribes perquè considera que no aporta valor als seus vins.

Conclusió

En Pep s'emporta una experiència que no oblidarà mai. Ha conegut una zona que desconeixia i una persona molt valenta que ha superat els entrebancs del camí i ha aconseguit el seu somni.

L'enhorabona Carlota ! 

 

Motor Ibérica > de Ford a Nissan

Benvolguda familia,

Potser alguns de vosaltres ja sabeu que la primera feina d'en Pep, una vegada acabada la carrera d'Enginyeria Industrial, va ser a MOTOR IBERICA a la Zona Franca de Barcelona. 

Entre els anys 1977-1986 en Pep va treballar dins el Departament d'Enginyeria Agrícola, en el rmanteniment de disseny dels tractors EBRO i MASSEY FERGUSON.

Posteriorment va ser designat responsable d'homologacions i proves dels tractors que es fabricaven a la Zona Franca.

La FORD a Barcelona: una mica d'historia

De fet la història de Motor Ibèrica va commençar l'any 1920 quan es va constituir a Madrid la filial espanyola de la Ford americana. Tenia fàbrica de muntatge del seu famós model T a Cadis. 

El 1923 les instal·lacions foren traspassades a l'Avinguda d'Icària de Barcelona, on es començà a fabricar el model A, en sustitució de l'altre.

El 1929 la filial espanyola pasa a denominar-se Ford Motor Ibeèrica SA, amb el domicili social a Barcelona.

L'anècdota personal d'en Pep és que havia anat a l'arxiu, situat als soterranis de l'Avinguda Icaria 149, per consultar els BOEs (Boletin Oficial del Estado) relacionats amb la seva feina.

La fabricació de camions, tractors i turismes Ford de 1935 va ser de 7.500 unitats.

Entre la Guerra  Civil i la Segona Guerra Mundial, Ford va minimitzar l'activitat industrial a Espanya i va deixar pas a nous accionistes.

Una nova etapa: la fugida de FORD (*)

L'any 1954 Ford va vendre totes les seves accions i la companyia va passar a denominar-se MOTOR IBERICA SA.

A partir d'aquell moment l'empresa es va dedicar a la fabricació de camions i tractors amb la marca EBRO. Com a anècdota, la marca utilitzada per la nova societat va ser "Ebro", seguint la política de Ford de batejar els seus productes amb el nom d'un riu. L'exemple de l'época va ser el camió Ford Thames (Tàmesis).

La bona marxa de la companyia va atreure nous inversors, com el fabricant canadenc de tractors i  maquinaria agrícola MASSEY FERGUSON, que es va quedar amb el 36% de les accions.

El creixement de la compnyia va permetre l'adquisició de diferents empreses a Espanya. Motor Ibérica es va fer amb la fàbrica de motors Perkins (que equipaven els tractors i camions Ebro), Aeronáutica Industrial (Avia) a Cuatro Vientos Madrid i la fábrica de furgonetes Fadisa (Avila). També es va comprar Fundimotor, una empresa de fundició ubicada a Corrales de Buelna (Cantabria).

A Montcada i Reixach hi havia la fàbrica d'estampació on es feien les carrosseries i a Noain (Navarra) es fabricaven els arcs i les cabines de seguretat pels tractors Ebro i Masssey Ferguson.

L'any 1967 la fàbrica principal es traslada a la Zona Franca de Barcelona en uns terrenys de 50 hectarees.

En aquesta fàbrica hi havia dues linees de muntatge principal: la dels tractors Ebro i Massey Ferguson i la dels camions Ebro. tots aquests vehicles anaven propulsats per motors Perkins.

La mort del  dictador Franco el 20 de novembre de l'any 1975 va portar un govern de la UCD dirigit per Adolfo Suarez que va intentar limitar la producció de furgonetes de Motor Ibérica per afavorir Enasa/Pegaso. 

Aqueells anys de canvi van portar una desagradable normalitat: el progressiu aixecament dels aranzels als vehicles d'imporatció va donar lloc a la competerncia real i el grup no va trigar a entrar en perdues.

Arriben els japosneos

La situació era complexa quan arriben els japonesos de NISSAN l'any 1979. Haviern comprar el paquet d'accions de Massey Ferguson (36%). Els japonesos van seguir comprant accions fins arribar al 52% i van assumir la direcció de la companyia. 

L'any 1980 es va imposar l'obligatorietat a Espanya, de que els tractors agrícoles anessin equipats amb una estuctura de protecció (arc o cabina de seguretat) homologada. En Pep va viure en primera persona tot aquest procès. 

La poca previsió de l'administració espanyola va obligar a fer les primeres proves (per homologar els arcs i les cabines de seguretat), a Holanda i Dinamarca perque l'Estación de Mecánica Agrícola de Madrid (organisme competent per fer-ho) no estava preparat.

Els anys 80 arrenquen els anys daurats de la nova copmayia NISSAN MOTOR IBERICA, de la mà de dos llnaçaments increïbles: la fiurgoneta Vanette i el Patrol, que va arribar a tenir el 80% de la quota de mercat del seu segment. Van arribar a ser models revolucionaris i l'empresa va arribar a tenir 16.000 treballadors.

Però tornant al Pep, va resultar que Nissan no semblava tenir cap inteterés per la divisió agrícola i va arribar a un acord amb KUBOTA per vendre la divisió agrícola de Motor Ibérica.

En Pep recorda que durant la primavera de 1985, va estar a Zuera (Aragó) realizant unes proves de camp amb un tractor Kubota per comprar-lo amb els tractors de la competencia: Ebro i John Deere.        

Quan en Pep va confirmar les seves sospites de que Nissan volia desfer-se de la divisió agrícola de Motor Ibérica, va decidir demanar la baixa i buscar noves oportunitats laborals. Era l'estiu de 1986. Però aquesta ja és una alta historia.

L'etapa final

L'any 2020 els japonesos anuncien el tamcament de la fàbrica de la Zona Franca i de les seves fàbriques a Espanya.

Han estat 40 anys de presència industrial de Nissan a casa nostra (1980-2020). I com recordava Juan Echaverria, históric directiu de Motor Iberica, en el seu amarg balanç: "El llegat de Nissan no és real, ja només és un record".

Si pensem amb el llegat de Ford, es podria dir que han estat 100 anys de presència industrial a Catalunya (1920-2020) 

(*) De totes maneres, cal recordar que l'any 1973, FORD torna a Espanya i decideix posar en marxa una fàbrica de cotxes de turissme ubicada a Almussafes (València), per produir el Ford Fiesta, un vehicle de gran èxit. Fins i tot en Pep en va demanar un exemplar que finalment no va poder disfrutar (1977). 

La pansa posa Denia al mapa

Benvolguda familia,

INTRODUCCIO

Després d'un temps d'inactivitat com a conseqüència de la DANA a Paiporta, en Pep segueix amb la seva curiositat intacta.

Aprofitant un desplaçament per visitar la família valenciana, en Pep va voler visitar la Comarca de la Marina Alta i va passar una dies a Calp (Alacant). Casualment el mateix hotel oferia una "Experiència Enològica" que en Pep no va poder rebutjar.

Es tratava d'una visita amb tast a la Bodega Montesanco, ubicada a Teulada.

Allà és on el Pep va descobrir la història de la pansa...

Un monument que vol homenatjar les persones que treballaven el raïm moscatell presideix la plaça major del poble de Teulada.

Una línia ferroviaria que conectava Teulada amb Dènia permitia fer arribar la mercaderia (les panses) fins el port de Dènia.

LA CIUTAT DE DENIA

Durant el segle XIX el port de Dènia era el principal punt d'embarcament d'quest producte. 

La comercialització de panses va enriquir a tota la comarca. La destinació de bona part de la producció era Anglaterra, on la pansa alacantina es va convertir en un dels ingredients imprescindibles d'un dels dolços típics de la rebosteria anglesa: el ‘plum-cake’. També arribava pansa alacantina als Estats Units, el Canadà i França.Les exportacions van adquirir tal volum que, amb la finalitat de proveir la demanda, els cultius de raïm moscatell van anar creixent i es van estendre en un radi de 100 quilòmetres, arribant a altres comarques d'Alacant i de València.

Actualment, a la Comunitat Valenciana, la producció de pansa s'estén per les comarques de la Marina Alta, la Safor i, en menor mesura, la Costanera, la Vall d'Albaida, la Ribera Alta i la Marina Baixa.

LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT

Durant el segle XIX, Dènia va ser l'epicentre d'quest enrenou econòmic que va tenir una gran influència en l'expansió urbana, apareixent nous carrers i construint-se grans cases senyorials per a la nova burgesia, creada pel comerç de la pansa. Es van crear grans magatzems per al comerç de les panses al carrer Carbonell, carrer La mar, plaça del Convent i Patricio Ferrandiz, aquesta última va donar peu a l'eixample sud de la ciutat. Un gegant d'aquets comerç va ser la companyia Wholeshle Cooperative Society. D'acord a aquest gran comerç es van establir les fàbriques d'envasos, les serradores i altres negocis complementaris.

Dènia estava en l'època de major esplendor. 

En el MUSEU ETNOLÒGIC de la ciutat podràs conéixer una mostra de les vestimentes, mobiliari i estil de vida de la burgesia que va sorgir durant aquesta època d'esplendor econòmica així com també, una mostra de les ferramentes i vestidures dels jornalers que treballaven en l'assecat de la pansa i maquetes i mostres de caixes en les quals s'exportava la pansa a les principals urbs d'Europa i Amèrica del Nord.

Les terres es van poblar de grans cases de cultiu i riuraus, construcció autòctona per a resguardar la pansa de la rosada i de la pluja durant el procés d'assecat. 

EL PROCÉS DE L'ESCALDÀ

El procés tradicional d'assecat dels grans de raïm és senzill, però laboriós. Els raïms, després d'haver sigut escaldats en una mescla d'aigua i sosa càustica (procés conegut com a l’escaldà i declarat Bé d'Interés Cultural Immaterial). 
S'escalda submergint el raïm dins de l'aigua bullent amb dessaborida, a penes deu segons, perquè es talli la pell i accelerar el procés de deshidratació i assecat. El raïm se situa sobre plaques realitzades amb canyes i s'exposen al sol, però a la nit es col·loquen a cobert en els ‘riuraus’ perquè la humitat no els afecti. 

Els canyissos s'apilen separats amb uns tacs de fusta ("pilons") perquè circule l'aire entre ells. L'endemà es tornen a exposar al sol i a mitat del procés, és a dir, al tercer o quart dia, es dona la volta als raïms perquè s'assequin per tots dos costats. En una setmana, els grans de raïm s'han convertit en panses. Els 'riuraus' van néixer per a resguardar els canyissos de la rosada i de la pluja. Aquests edificis van marcar el paisatge de la Marina Alta des del segle XVIII i actualment se celebra la FESTA DE L'ESCALDÀ, a la fi d'agost, en Jesús Pobre, entitat local menor de Dénia.

LA CAIGUDA DEL COMERÇ DE LA PANSA

A principis del segle XX la plaga de la filoxera va arribar a la Marina Alta i va arrasar els camps de pansa pel que bona part dels productors van haver de canviar de cultiu per a subsistir, plantant cítrics en zones de reg o ametllers en zones de secà. Altres productors van abandonar el camp i es van passar a la indústria joguetera, que fins al boom turístic va ser en gran manera el motor econòmic de Dènia.

Les fàbriques que feien les caixes de fusta per a l'embalatge i transport de les panses van haver de tancar el seu negoci. Van aprofitar les ferramentes, la maquinària de les fàbriques i la fusta de les caixes per a crear joguets de fusta. Molts temporers van passar a ser empleats de la indústria joguetera. Al 1914 Pedro Riera Mulet creà la primera indústria joguetera de fusta torneada a Dènia. 
Deu anys abans , en 1904 els Germans Ferchen (mercaders de la pansa alemanya) ja s'havien assentat a Dénia creant la primera indústria joguetera hispana-alemanya, que es dedicava exclusivament a fabricar joguets de llanda serigrafiada. 

CONCLUSIÓ

En definitiva, gràcies a la pansa, Dènia va ser coneguda arreu del món a finals del Segle XIX. Com diu el titular d'aquest post "la pansa va posar Dènia al mapa"

Sentir la Sureda

 Benvolguda familia,

Una exposició de fotografia organitzada pel Museu del Suro de Catalunya, ubicat a Palafrugell, va ser el motiu que va moure al Pep per deixar la butaca de casa seva un dissabte a la tarda i anar a l'Empordà.

Tot i que l'exposició "Sentir la Sureda" estava oberta al públic des del 11 de maig, el Museu va programar una visita guiada, dissabte 15 de juny a les 18:20h, per la fotògrafa nord-amerciana Michele Curel, autora de les fotografies de l'exposició.

El mateix Museu parla de l'exposicó "Sentir la Sureda" amb els següents termes: 

“Sentir la Sureda”, presenta un conjunt coherent d'imatges amb l'objectiu de mostrar els protagonistes de la pela del suro a les comarques del nord-est català, entre les províncies de Girona, Barcelona i també al Rosselló. El to de la narració és descriptiu i sensible a l’hora, destacant la implicació de l’autora amb la temàtica tractada i el seu caràcter humanista, empàtic tant amb els treballadors com amb els arbres i l’entorn natural. No es tracta d’una exposició merament documental, en el sentit de presentar didàcticament els processos de la pela del suro i els entorns naturals, sinó mostra també les emocions de l’autora cap un tema que entén com a universal, més enllà de la localització a la qual treballa, sobre la Vida, la Natura i els éssers humans que hi viuen en contacte.

Les fotografies són una selecció feta expressament per a aquesta exposició, d’un treball més ampli que l’autora està portant a terme des de les peles del suro de l’estiu de l’any 2018 i que va continuar durant les temporades dels anys 2019 i l’estiu de 2020. La continuïtat del projecte en altres països es va veure afectada a causa de la pandèmia, per la qual cosa no ha pogut avançar, posposant-la al 2021.

La mostra inclou, també, el testimoni d’alguns peladors del suro en plena activitat. A través d’un vídeo de 15 minuts -amb guió, edició i disseny sonor de José Bautista / Kansei Sounds-, el públic és trasllada a l’interior del bosc, descobreix l’activitat de la pela del suro i pot sentir la sureda i la seva gent.

Aquest projecte te la missió de donar visibilitat als peladors del suro que, amb el seu esforç per guanyar-se la vida, també estan contribuint a una gestió forestal sostenible. Ells són els primers d’una llarga cadena d’homes i dones que treballen amb aquesta matèria primera natural. 

Les alzines sureres -Quercus suber- són arbres endèmics de la Mediterrània Occidental i al voltant d’aquesta regió -principalment a Portugal, Espanya, França, Itàlia i el Magreb - milers d’homes treballen en aquesta activitat. Són homes invisibles que, encara que treballen a menys d’una hora de trajecte de les principals ciutats i pobles, la seva activitat és força desconeguda i poc reconeguda.

Amb la presència de 12 persones va començar aquesta visita. La Michele estava acompanyada per un pelador de suro amb molts anys d'experiència en aquesta feina.

La Michele va explicar que aquesta exposició era un resum de les fotos realitzades duran 3 estius, en que va acompanyar als peladors del suro de diferents finques, per donar a conèxier aquesta feina tan desconeguda i tant exigent.

L'inici de l'exposició comença amb una foto feta de bon matí en una pista forestal de les Gavarres, que porta fins la sureda on els pedadors de suro fan la seva feina. Es veuen imatges cotidianes com: l'esmolar de les destrals, l'esmorzar de la colla, el tall vertical i la corona que es fa a l'alzina surera per arrencar la seva escorça.

Es va parlar del dialeg que s'estableix entre el pelador de suro i l'arbre. Cal saber escoltar-lo per fer una bona feina. De vegades l'escorça queda enganxada a l'arbre i no es deixa arrencar. Cal tenir paciència.

Segons van dir, l'arbre (alzina surera) necessita 80 anys per poder fer la primera pela. La pana (escorça) resultant no serveix per fer taps i s'ha de triturar. Passats 15 anys més es podrà fer la segona pela. Aquest suro comença a ser millor. Però caldrà esperar 15 anys més per poder fer la tercera pela i tenir un suro de prou qualitat per poder fer taps.

L'exposiciò es completa amb un video de 15 minuts on testimonis de diferents peladors ens expliquen la seva feina.

Com a conclusió, una exposició que intenta concienciar d'una activitat poc coneguda i menys reconeguda. Un homenatge a la feina dels peladors de suro. Aquesta exposició fotogràfica estarà oberta al public fins el  28 de juliol del 2024.

I per acabar, en Pep voldria aprrofitar l'ocasió per recordar unes paraules que l'escriptor Josep Pla va incloure dins el seu llibre "El mes país", sobre la vila de Palafrugell: "Una vila així, una vila que tenia una anella per a fermar l'ase gairebé a cada casa es troba de cop i volta amb una immensa sort; amb la instauració de l'artesanat dels taps com a conseqüència del descobriment de Dom Perignon a Champagne, o sia el descobriment, fet per aquest monjo bénédictin, que per a mantenir el vi escumós posar en una ampolla, el que dona un resultat excel·lent, únic, és el tap de suro. Aquest és el fet inicial"

Pujada a la Mata 2024

Benvolguda familia,

En Pep segueix amb les seves aficions. Com sabeu, de ben petit ja li agradaven els cotxes. Durant la seva jovnetut havia anat a veure algunes curses al Circuit de Montjuic i algun rally. També havia anat a veure algunes curses de muntanya o com en deien aleshores, "Subida en cuesta": Rabassada, Montseny, Montserrat, Coll d'Estenalles (La Mata), entre d'altres.

Una de les carreres que recorda en Pep amb més carinyo era la Pujada a la Mata, que es va celebrar entre els anys 1971 i 1977.

L'Escuderia MATHC (Motor Atletic Hockey Club) ha recuperat aquesta prova, que premia la regularitat i no la velocitat i enguany organitza la 5a edició.

Puntuable per la  Copa Catalana de Regularitat i amb un itinerari de 225 km, en l'edició d'aquest any, s'ha celebrat el passat dissabte 19 d'octubre. S'han inscrit 34 vehicles distribuits en tres categories: Historics (1950-1971), Clàssics (1972-1986) i Youngtimers (1987-1993). Tambe s'ha afecgit la categoria Legend per als vehicles més moderns.

En l'edició d'enguany el recorregut estava dividit en dues Seccions i 11 trams controlats i es feia per les carretares obertes del Parc de Sant Llorenç del Munt, el Bages, Osona i els dos Vallesos.

Doncs en Pep, que ja va participar en aquesta prova l'anterior edició amb un Alfa Romeo GTV fabricat l'any 1986, ha  tornar aquest any amb el mateix vehicle, aquesta vegada amb el dorsal número 13.

Afortunadament la majoria de carreteres son conegudes per la majoria dels participants: Ctra de Terrassa a Talamanca, Rellinars, Ullastrell, Olsa de Montserrat, Monistrol de Calders, Moià, Sta Maria de l'Estany, St Feliu de Codines, St Llorenç Savall, Castellar del Vallés...

La principal dificultat de la prova consiteix en mantenir una velocitat constant, estableta per la organització i sempre inferior als 50 km/h, durnat els trams cronomatrats. Es penalitza per igual anar endarrerit com anar massa avançat. El guanyador de la prova és l'equip que acaba amb menys punts de penalització. De totes maneres el mes important és no equivocar-se en algun dels encreuaments que s'ha de superar.

Acabades les verificaciones administratives, l'Escuderia MATHC va organizar una sessió de formació per les persones que no estan familiaritzades amb el Rabbit Rally (aplicacio utilitzada per calcular temps i distàncies)

Després de superar les verificacions tècniques i estacionar els vehicles dins el  parc tancat, abans de la sortira, es va celebrar un "briefing" on es donen els detalls d'ultima hora i les recomanacions de la organizació. Es molt important escoltar atentament els consells que es donen.

La sortida de la prova estava ubicada a les instal·lacions de l'ATHC a Can Salas. Els vehicles sortien de minut en minut en direcció al centre de Matadepera, on es feia la sortida oficial a les 13:30h.

Acabada la primera Secció amb 5 trans controlats, els vehicles participants tornaven a Can Salas i després d'un breu descans, tornaren a sortir per afrontar els 6 trams restants, alguns d'ells de nit.

Finalment els participants tornaven a Can Salas i s'ajuntaven al voltant d'una taula per sopar i compartir els moments viscuts, les emocions i les aneeèotes durant la prova.

Amb independència del resultat final el més important és participar i arribar sans i estalvis i disfrutar de l'experiència. Aixi va ser. 

Tot una experiència que en Pep ja té ganes de repetir.

Salut i benzina

 

Vinyes dels Aspres & Eduard Toldrà

 Benvolguda família,

En Pep segueix ampliant els seus horitzons relacionts amb el vi. Aquest vegada va voler conèixer la relació entre el vi i la música.

En una de les classes de Cultura Musical que organitza el Conservatori de Terrassa, el professor va  parlar d'Eduard Toldrà.

El famós músic i compositor Eduard Toldrà es va casar amb Maria Sobrepera, pubilla de Can Batlle, una casa pairal de Cantallops (Alt Empordà) dedicada al vi, a l'oli i als taps de suro. En l'actualitat aquest celler es coneix amb el nom de Vinyes dels Aspres.

Dins la publicació "Vi, oli i taps a Can Batlle" de Maria del Agua Cortés Elía, es por llegir el següent:

On es troba el celler Vinyes dels Aspres, a la pairalia de Can Batlle de Cantallops, des de temps immemorials s'hi treballa el vi, però també l'oli i encara més, el suro. Can Batlle es remunta al segle XVIII i es troba als afores del poble, en el camí de Requesens, al vessant meridional de la serra de l'Albera.

A mitjans del segle XIX la família Batlle es va unir als Sobrepera amb el matrimoni de Miquel i Maria. En aquel moment es té constància d'un obrador de suro - la fàbrica - amb mitja dotzena d'operaris i tot fa pensar que podia ser més important l'extracció i posterior elaboració de suro que no pas el mateix vi.

Posteriorment el fill Esteve Sobrepera Batlle, va contraure matrimoni amb Narcisa Vicens Riera (1869-1960) amb la que va tenir dues filles. Tot i quedar viuda molt jove, amb la seva marcada  personalitat i empenta va dirigir l'explotació vitícola i també va ser mestra de Cantallops entre 1888 i 1930. Una de les seves filles, Maria Sobrepera, es va casar amb el cèlebre músic i compositor Eduard Toldrà. que els estius omplia Can Batlle de música i cultura. La seva germana Trinitat Sobrepera es casà amb Anicet Oriol, metge de la població, convertint-se en els hereus de Can Batlle.

En David Molas un descendent de la família de Can Battle i propietari del celler, ens dona la benvinguda i ens acompanya per veure la finca de 30 ha.

En David ens explica que el celler Vinyes dels Aspres es troba dins el municipi de Cantallops, el poble d'interior més septentrional de l'Alt Empordà, a redós del massís de l'Albera. El terreny és granític i pissarrenc, sòls antics i pedregosos. En destaca la força del vent que dona nom aquests vins: Vins de tramuntana. De vegades aquest vent del nord arriba a cops de 160 km/h !

Potencien les varietats tradicionals de la zona (garnatxa i carinyena) tot i que també tenen picapoll i altres varietats.

Durant la passejada per la finca, en David ens parla dels problemes que originen els senglars i els cabirols i que els ha obligat a tancar el perímetre amb valles, reixes i fils elèctrics.

Dins la finca hi ha oliveres i un bosc d'alzines sureres d'on extreuen el suro que necessiten per fer els seus propis taps (tap de finca).

Rodejada per les alzines sureres hi ha una taula amb bancs de pedra on el músic Eduard Toldrà s'inspirava durant l'estiu per composar les seves obres.

En David va explicar que produeixen 90.000 ampolles de vi, la majoria de vi negre. També elaboren vins blancs i rosats.

Tot i que ja fa anys que ho practiquen, estan en procés de conversió a agricultura ecológica amb el CCPAE (Consell Català de Producció Agrària Ecològica).

Acabada la passejada per la finca, en David ens convida a visitar el celler i ens explica el procés de restauració dels diferents edificis de la casa pairal.

Encara que amenaça pluja, en David proposa fer el tast a la terrassa del mas. 

Es tasten 8 vins (2 blancs + 4 negres + 2 dolços), acompanyats per un bon pa amb oli d'oliva de la finca. Els vins tastats son: Xot blanc, Blanc dels Aspres, Oriol, Xot negre, Negre dels Aspres, Soques, Vi de panses i Vi de panses a sol i serena durante 5 anys dins damajoanes.

Acabat el tast arriba la pluja, passem per la botiga i anem a buscar el cotxe per anar a dinar a Ca la Maria de Mollet de Perelada.