Lancia & Puccini

 Hola familia,

Com sabeu el Pep segueix amb interès el món de l'automòbil. De fet, s'hauria de dir que està més enfocat a la història de l'automòbil que als automòbils actuals.

I parlant d'històries, avui en tenim una de ben curiosa: quina relació podia tenir un compositor musical i un fabricant d'automòbils ?

Ens referim a dos italians: Giacomo Puccini i Vicenzo Lamcia

Giacomo Puccini (1858-1924)

Fou un dels més grans compositors d'òpera italians que visqueren entre el segle XIX i XX. Autor de conegudes òperes com: La Bohème (1896), Tosca (1900), Madama Butterfly (1904) i Turandot, que va deixar inacabada.

La fama li va portar una important fortuna i va poder fer realitat una de les seves aficions preferides, els cotxes. La llista d'automòbils que van passar per les seves mans és nombrosa. L'any 1901, aprofitant un viatge a Milà per supervisar la seva òpera Tosca va visitar la Fira i va quedar enamorat d'un preciós De Dion-Bouton de 5CV, una potencia notable per l'època. 

A partir d'aquell moment, la passió del músic per disposar del darrer model d'automòbil es va fer obssessiva. El 1903 va canviar el De Dion-Bouton per un Clament Bayard de uns increïbles 11CV. Dos anys desprès va ser sustituit per un Sizaire et Naudin i poc després per un Isotta Fraschini de 30CV. L'any 1910 tenia un Fiat 501....i així cotxes i més cotxes fins que va morir l'any 1924.

Sabem que quan el mestre es posava al volant li agradava la velocitat. Va ser multat en nombrosoes ocasions per conducció temeraria i va tenir alguns accidents. El 25 de febrer de 1903, Puccini va resultar ferit de gravetat durant un viatge de nit a la carretera de Lucca a Torre del Lago. El cotxe va sortir de la carretera, va caure diversos metres i va bolcar. Puccini va quedar atrapat sota el vehicle, amb una fractura greu de la cama dreta i amb una part del cotxe pressionant sobre el seu pit. Un metge que va viure de prop l'escena de l'accident, junatament amb una altre persona van salvar la vida de Puccini. La lesió no va sanar bé i Puccini va estar sota tractament durant una quants mesos. Aquest fet va provocar l'endarreriment de l'apera Madama Butterfly.

Però Puccini volta anar a tot arreu amb el seu cotxe i també el volia fer servir per anar a caçar, una de les seves passions. Per aquest motiu, l'any 1919 va demanar al seu amic Vicenzo Lancia si li podia construir un vehicle per anar per la muntanya. Lancia va aceptar el repte i es va posar a treballar i amb tres mesos va construir el que es considera el primer vehicle tot terreny familiar de la història. Lancia va redissenyar i reforçar el xassis del que seria el futur Lancia Lambda. Va instal·lar rodes més compactes i resistents i va dissenyar un sistema de tracció integral a les 4 rodes i eixos articulats.

Aquest prototipus va ser la base del futur Lancia Trikappa amb el qual, el compositor va satisfer una de les seves pasiones: els viatges en automòbil. L'agost de 1922 el compositor va iniciar una ruta en automòbil per tot Europa. La comitiva constava de dos vehicles: un era el seu Lancia Trikappa i l'altre un Fiat 501 del seu amic Angelo Magrini. L'itinierari va passar per Verona, Trento, Bolzano ,Innsbruck, Viena, Munich, Ingolstadt, Nuremberg,  Frankfurt, Bonn, Colonia, Amsterdam, La Haya, Constança i d'altres llocs abans de tornar al punt de sortida, la Toscana italiana.

Se sap que el darrer viatge que va fer amb el seu Lancia va ser fins a l'estació de tren de Pisa per anar a Brussel·les i tractar-se d'un cancer de gola. D'aquest viatge ja no va tornar viu. Va morir a la clínica de Brussel·les degut a una complicació durant el tractament, el 29 de novembre de 1924, a l'edat de 66 anys.

Vicenzo Lancia (1891-1937)

Durant els primers anys del segle XX, una de les marques importants en les competicions era la FIAT.  El jove Vicenzo Lancia prova els cotxes i aviat s'incorpora a l'equip de carreres, perque és un pilot innat, compren per instint el cotxe i el circuit. Es guanya el sobrenom de l'home més ràpid del món. 

La primera competició americana de Vincenzo Lancia és la Copa Vanderbilt (Octubre 1904) i tot i que arriba en segon lloc és el guanyador moral de la prova. Quan anava primer, un rival s'estavella contra el seu cotxe i a de parar a boxes 45 min. Torna a la pista i acaba segon.

Són conegudes les seves participacions al Gran Premi de França a Le Mans (1900) i a la Targa Florio de Sicilia (1908) amb Fiat.

Pero Vicnezo Lancia aspira no només a pilotar cotxes sino que vol construir els seus propis automòbils. El seu primer vehicle va ser el Lancia Alfa, presentat al  Saló de l'Automòbil de Torino l'any 1908.

Vicenzo Lancia va morir el 15 de febrer de 1937, als 55 anys d'un infart de miocardi, just abans de la producció en masa del model Aprilia, un dels models més exitosos de la casa Lancia.

Bertha Benz (1849-1944)

 Hola familia,

En Pep ha decidit seguir recordant algunes dones que han fet història. En aquesta ocasió parlem de la història de l'automòbil.

Es tracta de Bertha Ringer, casada l'any 1872 amb en Karl Benz, reconegut com a inventor del primer automòbil que va patentar a Manheim (Alemania) el 1886.

La Bertha va néixer a Pforzheim (Baden - Württemberg) l'any 1849. El seu promès Karl Benz tenia un taller i gràcies a l'ajuda econòmica de Bertha va poder desenvolupar la  primera patent d'automòbil.

El primer viatge en automòbil (1888)

El 5 d'agost de 1888, sense dir-ho a ningú i sense demanar permís al seu marit, va agafar un dels prototipus del Benz Motorwagen i va conduir dunant 108 km. D'aquesta manera es va convertir en la primera conductora de la història de l'automòbil.

En aquest viatge l'acompanyaven dos dels seus fills  de 13 i 15 anys,

Bertha va sortir de Manheim a trenc d'alba i va arribar a casa de la seva mare a Pforzheim al vespre, on va notificar al seu marit l'èxit de seu viatge per telegrama. L'endemà va fer el viatge de tornada amb els seus fills.

Pero el viatge no va ser fàcil i va haver de superar nombroses dificultats. El combustible que utilitzava l'automòbil era la ligroïna (èter de petroli) que només estava disponible a l'apotecari, pel que es va aturar a Wiesloch per comprar el combustible a la farmacia (*) de la ciutat. Un ferrer va haver d'ajudar-la a reparar una cadena que s'havia trencat. Els frens també van haver de ser reparats, i en fer-ho la Bertha va inventar la guarnició de fre. També va haver d'utilizar una agulla llarga per netejar el tub de combustible, que s'havia bloquejat i aïllar un cable amb una lligacama.

En el camí diverses persones es van espantar per l'automòbil (carro sense cavalls) i el viatge va conseguir molt de ressó, que era un dels objectius de Bertha.

El viatge es va convertir en un esdeveniment clau en el desenvolupament tècnic de l'automòbil. La parella pionera va introduir diverses millores després d'aquesta primera experiència. Bertha va informar de tot el que havia succeït pel camí i va fer suggeriments importants, com ara la introducció d'una marxa addicional per pujar els turons i la guarnició de fre per millorar la potència de frenada.

De fet, tot i que el propòsit declarat del viatge era una visita a la seva mare, Bertha Benz tenia altres motius. El seu marit no havia tingui en compte la comercialització del seu invent de manera adequada i Bertha volia donar-li la confiança que les seves màquines tenien potencial i demostrar que l'automòbil, en el que tots dos havien invertit fortament, esdevindria un èxit financer quan s'haguès demostrat la seva utilitat al públic.

Per conmemorar aquest fita de la història de l'automòbil, l'any 2008 va ser aprovada oficialment la "Bertha Benz Memorial Route", i es va convertir en una ruta del patrimoni industrial de la humanitat. La ruta segueix el camí de Bertha Benz (de Manheim a Pforzheim) durant el primer viatge de llarga distancia del món en automòbil el 1888.

(*) la farmacia de Wiesloch està considerada com a la primera estació de servei del món

Somnis de fusta

Benvolguda familia,

En Pep és constant i no deixa de perseguir els seus somnis. Aquesta vegada es tracta de somnis de fusta.

Com recordareu, aviat farà un any (desembre 2020) en aquest mateix blog es va publicar un post que portava per títol: "Visita a l'oculista > Sorpresa a la sala d'espera".

En aquella ocasió s'explicava la història del descobriment d'un vaixell ballener basc, enfonsat en aigües de Terranova (Canadà) a finals del segle XVI. Es tractava de la Nao San Juan i estava en un estat de conservació espectacular a pocs metres de profunditat. Aquest descobriment va ser portada de la revista National Geographic (July 1985) i protagonista d'un reportatge dins la mateixa revista (Agost 2018).

Actualment l'associació ALBAOLA està intentant reconstruir aquest vaixell utilitzant les mateixes tècniques de construcció del segle XVI. La fidelitat al model original suposa retrocedir en el temps i buscar les matèries primeres que es feien servir antigament.

Cal  recordar que durant el segle XVI la majoria de la fusta que es necessitava per a la construcció naval sortia dels boscos de Navarra. En especial de la Vall de Sakana i de la Vall de Salazar.

Vall de Sakana

La majoria de peces de l'estructura del vaixell són de roure. La major part de la fusta per a la construcció del San Juan procedeix de les rouredes de la zona navarra de Sakana.

Dins el terme municipal d'Alsasua, hi ha un roureda anomenada Dantzaleku, on es pot seguir un sender interpretat per Albaola i l'Ajuntament d'Alsasua. En els punts interpretatius s'inclou informació relacionada amb el bosc i la construcció naval.

Els fusters d'Albaola han buscat dins els boscos municipals d'Alsasua amb plantilles de les peces de la nao, escollint els troncs de roure que coincidien amb la forma de les peces.

Aquesta cultura del bosc ha servit per revelar la relació històrica de les terres de Navarra amb la indústria marítima.

Vall de Salazar (Irati)

Situada al nord de Navarra, la Selva de Irati s'endinsa en territori francés. És un espai forestal notable principalment per l'extensió i conservació de la seva fageda.

En el passat el bosc d'Irati va ser una important font de recursos forestals per a usos industrials. Els seus troncs es van utilitzar tant per a la fabricació de màstils com de rems per a la indústria naval. El sender interpretatiu Errekaidorra ens explica aquest usos.

La ruta comença a l'aparcament de les Casas de Irati, punt final d'una carretera que surt d'Ochagavia.

Caminant pel mig del bosc s'arriba a la Cascada del Cubo, de visita obligada, i seguint riu amunt hi ha una zona interpretativa que ens explica l'us que es donava als troncs de faig per a la fabricació de rems.

Un panell explicatiu ens diu el següent: Durante varios siglos el destino más apreciado de las hayas de Irati era para la fabricación de los remos. Ya hace 400 años venían desde las atarazanas de Barcelona para fabricar material para  los largos remos de galera, de más de 12 m, y tan pesados que eran necesarios tres o cuatro remeros para moverlos. En el monte los artesanos remeros solían fabricar una "preforma" del remo. Así reducían el peso que tenían que tranportar, primero a lomos de mulo hasta los pueblos próximos, y desde allí en carro  hasta los puertos, en donde estaban las fábricas que les daban el acabado final.

Entre els paneles explicatius que es troben a l'entrada de l'aparcament porta per titol 'Avatars de la historia' i diu el següent: En 1784 el Valle de Salazar cedió a la Mariana española de Carlos III el aprovechamiento de serrerías y un sinfín de operarios: leñadores, carpinteros y todo tipo  de oficios de apoyo. Trabajaban los troncos de abetos y hayas que habían de servir para fabricar mástiles, remos y tablones con los que construir los navíos de la Armada Real. El lugar se dio en llamar "Casas del Rey". Para defender estas instalaciones se erigió en 1776 el fuerte de Irati, cuyas ruinas descansan tras las Casas. Fue atacado por el ejército francés de la Convención en 1794, y en 1808 fuer tomada por los ejércitos napoleónicos, que lo ocuparon hasta 1813.

Una curiosa història que no coneixíem. Amb independència d'aquestes històries, el que és molt recomanable, és una visita a aquests boscos durant la tardor. L'espectacle de la 'Otoñada' és impressionant i justifica el viatge a Navarra.

La Vinya a Rubí

Hola familia,

Durant una de les sessions del Curs d'Estiu "Els Juliols de la UB" a les Caves Llopart, en Pep va conèixer en Jordi Gatell representant de l'agència de publicitat Cordegat.

En Jordi va desenvolupar el tema de l'espot publicitari i el món del vi. Durant la xerrada ens va parlar d'unes vinyes ubicades a Rubí i ens va passar un documental sobre les vinyes de l'Oscar Puig i de Cal Patilles.

Despres de la sessió en Pep va parlar amb en Jordi i li va demanar si podia anar a veure aquestes vinyes de Rubí.

Resulta que temps enrera (Gener 2016), en Pep va comprar un llibre amb el títol "La Vinya a Rubí. Un passeig per la història", escrit per la Núria Julià Fosas. Dins les pàgines d'aquest llibre es parla de la Vinya de l'Oscar Puig i de la Vinya de Cal Patilles, entre d'altres.

Alguna de les fotos de l'Oscar Puig amb l'ase 'Perico' està feta per en Jordi Gatell (2014).

La trobada presencial del Pep amb el Jordi no es va fer esperar i va ser el 14 de Juliol a Rubí.

En Jordi va portar al Pep dalt d'un turó de Can Xercavins, als voltants de Rubí. Sembla mentida que dins el Vallès Occidental encara puguin existir llocs com aquest. Les vistes de Rubí des de la vinya de l'Oscar Puig són espectaculars.

En Jordi va caçar en Pep fent alguna de les fotos del reportatge...

En un dels extrems de la parcel·la hi ha un lletrero que vol resumir la història d'aquista vinya.

Després de visitar la Vinya de l'Oscar, en Jordi va acompañar en Pep a veure la vinya de Can Patilles.

Aquestes dues vinyes son un testimoni del que va ser un passat esplendorós de la vinya a Rubí,

Moltes gràcies Jordi per descobrir-nos aquest racó de la comarca del Vallès Occidental.

 

Els Juliols de la UB (2021)

Hola familia,

En Pep ha tornat a la Universitat. No ha desaprofitat l'ocasió per matricular-se a la XIV edició del Curs d'estiu que organitza la UB a Vilafranca del Penedès.

Des de l'any 2012, en Pep ha participat en totes les edicions d'aquest Curs  que es celebra cada any al VINSEUM durant la primera quinzena del mes de Juliol.

Amb una participació de 24 persones, les característiques del curs d'enguany han estat les següents:

Títol: "Persuasió i seducció en la comunicació del vi"

Data: del 5 al 9 de Juliol de 2021

Horari: de 16 a 20:30 hores

Coordinador: Dr Joan buscó i Clarassó. Departament d'Història de l'Art UB. Conservador Centre documentació VINSEUM

El temari desenvolpat i el professorat corresponent es detalla a continuació:

1) La imatge del vi > per Blai Carda (Obal Estudi)

2) Comunicació i seducció a través de les etiquetes del vi > per Xavier Bas (dissenyador)

2bis) Conservació i catalogació de les etiquetes del vi > per Jordana Escala (VINSEUM)

3) Divulgació i difusió dels vins > per Eva Vicens (directora VADEVI)

4) Comunicar el vi. El cas del Celler Carol Vallès > per Guillem Carol

5) Rioja en la actualidad (sesssó virtual) > per Iñigo Tapaidor (Director Marqueting DOC Rioja)

6) Com es crea una image de territori ? > projecció documental "British Columbia Wine Region: A territory Exploring its Identity" (Auditori VINSEUM) > per Joan Asens (ORTOVINS. DO Montsant)

7) ¿Cómo llegar a los jóvenes? > per Javier Santafé (gerent DO Navarra)

8) De la viña a la sociedad (sessió virtual) > per Sergio (Director Creativo VINTAE) en sustitució de Ricardo Arambarri

9) L'espot publicitari i el món del vi > per Jordi Gatell (Cordegat)

10) La Vinyeta i la seva experiència > per Josep Serra (propietari Celler la Vinyeta)

Tot i que la majoria de les sessions van ser presencials i teòriques també hi han haver dues soritdes a celler.

Dimarts, 6 de Juliol els alumnes es van desplaçar en bus al Celler Carol Vallès per participar en les sessions 3 i 4. En aquest cas hi va haver una visita a les vinyes i al celler. També es va fer un tast a cegues utilitzant les fitxes de degustació de la OIV (Organizació Internacional del Vi) per valorar el vi en qüestió.

Divendres, 9 de Juliol les sessions 9 i10 es van celebrar dins l'edifici de les Caves Llopart. Entre les dues sessions els responsables de Llopart van obsequiar als alumnes amb un tast de caves i un assortit de formatges.

Una vegada més, en Pep va sortir satisfet i amb ganes de tornar a repetir l'any vinent.

James Dean & Jean Leon

 Benvolguda familia,

Avui en Pep ens parlarà de la relació entre dos personatges: James Dean i Jean Leon

James Dean (1931-1955)

Amb els papers protagonistes a tres pel·lícules (Al Este del Eden, Rebelde Sin Causa, Gigante), en James Dean es va convertir en la icone d'una generació, que després de la Segona Guerra Mundial, volia passar-ho bé. La mort en accident al volant del seu Porsche el va convertir en un mite. Tenia 24 anys. 

El testimoni més proper de com van ser els darrers moments de la seva vida ens ho resumeix el seu amic Jean Leon:"El tenía un contrato con la Warner por el que no podía hacer carreras de coches mientras no terminara la pelicula. Pero él ya había finalizado sus escenas en el rodaje y estaba muy contento de poder participar  en una carrera de automóviles que se disputaba ese domingo en Salinas. Estaba ilusionado de ir con su flamante Porsche Syder de carreras.El suyo y el de otro muchacho, que se llamaba Leo Baker, eran los únicos Porsche que había en California entonces. el viernes por la noche, anterior al domingo de la carrera, había dejado recado de que me iba a ver en el Villa Capri".

Els fets van succeir en la carretera de Los Angeles a Salinas el 30 de setembre de 1955, quan en James Dean es dirigia a Salinas per participar en una carrera. Ell gaudia amb la velocitat. Per això acabava d'estrenar un nou Porsche Spyder, un cotxe de carreres amb el que pretenia assaborir la passió per les competicions.

Jean Leon (1928-1996)

L'altre protagonista de la nostra historia és en Jean Leon, nascut Ceferino Carrión a Santander. Amb poc més de 20 anys marxa d'Espanya cap a França per buscar nous aires. Després d'intentar-ho diverses vegades aconsegueix embarcar en un vaixell que surt del port de Le Havre amb destinació als EEUU, per fer realitat el seu somni.

Amb una nova identitat i després de fer de taxista a Nova York, s'estableix a Los Angeles, on treballa de camarer en dos dels restaurants més mítics de Hollywood: el Villa Nova i el Villa Capri, aquest ultim propietat de Frank Sinatra, que va fer d'en Jean Leon el seu home de confiança. Dins aquest restaurant va conèixer a molts actors que freqüentaven el local i es convertieix en el seu amic i confident. Un d'aquests actors era en James Dean.

Quina relació hi havia entre aquestes persones ?

Tal com hem dit, El Villa Capri de Frank Sinatra era el restaurant de moda entre els actors i actrius de Hollywood d'aquells temps. Em Jean Leon hi trreballava de cambrer, però aspirava a tenir el seu propi restaurant. L'amistat anb James Dean va permetre fer realitat el seu somni. En Jean Leon havia localitzat un local que semblava ideal pel seu projecte. Hi van anar junts a veure'l. En James Dean va dir: "Si crees que está bien, arreglarlo tu todo". Era setembre de 1955.

La nit del 29 de setembre Jean Leon va servir el sopar a James Dean i va estar parlant sobre el seu projecte. En Jean Leon va recordar a James Dean que el proper dilluns a les 10 del matí tenien hora al banc per firmar els papers de la compra del local per poder fer el restaurant...

L'endemà James Dean va tenir l'accident que el va convertir en una llegenda.

De totes maneres, la mort sobtada del seu amic Jymmy Dean no va aturar els plans d'obertura del restaurant que havien projectat. En Jean Leon no es va arronsar i va trobar el finançament necessari per obrir La Scala, un establiment que es va convertir en el referent del Hollywood dels anys  50 i 60, amb estrelles habituals com Rock Hudson, Paul Newman, Ronald Reagan, Warren Beauty, Marrilyn Monroe, Elizabeth Taylor o els Kennedy.

Preocupat per oferir el millor als seus clients i amics, en Jean Leon compra uns terrenys a Torrelavt al Penedès per elaborar els seu propi vi. L'any 1962 va decidir plantar a la seva finca les varietats franceses més conegudes: Chardonnay, Cabernet Sauvignon i Pinot Noir.

Els vins de Jean Leon van ser elegits per Ronald Reagan en la carta de les festes d'investidura, quan va ser nomenat nou president dels EEUU l'any 1981.

La seva darrera obsessió va ser que la seva obra, el vi que porta el seu nom, seguis existint després de la seva mort. Per aquest motiu el va vendre a la Famila TORRES, amb la condició de respectar la marca "Jean Leon" i l'estil que havia marcat el celler des del principi.

Vins del Vallès > 5 Quarteres

Hola familia,

Temps de confinaments. Portem un any convivint amb la maleïda pandèmia. Estem molt cansats i necessitem respirar. Per això en Pep ha decidit explorar alguns racons del Valles Occidental, aprofitant els avantatges del confinament comarcal a que estem sotmesos.

Tastar un vi sempre és una bona excusa per practicar allò que en diuen "enoturisme". La descripció de l'activitat proposada és prou engrescadora:  Visita a les vinyes i tast dels 5 Quarteres - Passejarem entre les vinyes del Parc Natural tot explicant el projecte de recuperació de l'antic cultiu de la vinya, observant els vestigis d'aquell temps, en forma de barraques de Pedra Seca. Explicarem la vinculació de la Vall d'Horta amb el poeta Pere Quart tot fent diversos tastos dels vins als racons més bonics de la Vall. Tast dels vins 5 Quarteres amb mos per acompanyar i tast final de mistela casolana.

Aquesta vegada anem a conèixer un celler on elaboren Vins del Vallès. Es tracta de la Masia la Muntada, ubicada dins la Vall d'Horta en el terme de Sant Llorenç Savall. La finca es troba dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i està gestionada per la Diputació de Barcelona.

El punt de trobada és l'aparcament del Marquet de les Roques. Allà ens rep l'Angela i l'Adrià, responsables del projecte 5 Quarteres, que elaboren a la Masia La Muntada.

L'espectacle que ens ofereix l'edifici en aquest paratge és impressionant.

Situada al fons de la Vall d'Horta, el Marquet de les Roques és una masia de caràcter senyorial. La masia està documentada a l'època medieval. Va ser restaurada l'any 1895 per l'avi del poeta Joan Oliver "Pere Quart". L'arquitecte responsable del projecte de remodelació va ser Juli Batllevell i Arús (deixeble de Domènech i Muntaner). En altres temps casa pairal i residència d'estiueig del poeta Joan Oliver, on aquest organizava tertúlies literàries.

«Mai no oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinat amb el maó vist. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques».  Joan Oliver, Temps, records

Actualment l'edifici és propietat de la Diputació de Barcelona i es stroba en procès de restauració.

L'Adrià ens explica que La Muntada és el fruit del somni familiar de viure i treballar en un projecte d'agricultura social i ecològica al bell mig del Parc Natural de San Llorenç del Munt. Va néixer l'estiu de 2007 a la masoveria del Marquet de les Roques i es va traslladar a la Masia la Muntada a finals de 2013. Es defineixen com a Aula de Natura, Refugi i Viticultura social i ecològica.

"En ma terra del Vallès tres turons fan una serra; quatre pins, un bosc espés; cinc quarteres massa terra. Com el Vallès no hi ha res". Aquests versos del poema "Corrandes d'exili" de Pere Quart, ja donen una idea del concepte que hi ha darrera d'aquests vins. Amb vinyes ubicades al Marquet de les Roques i la Muntada, s'elaboren el vins 5 Quarteres que intenten recuperar un passat vitivinicola pràcticament desaparegut. Per això s'han cultivat varietats que eren pròpies de la zona com el picapoll, l'ull de llebre, el sumoll, el samsó o la garnatxa.

Acompanyats per l'Angela i d'Adrià anem fins l'impotent edifici del Marquet de les Roques i entrem dins el recinte. Allà l'Adrià ens explica la historia de la familia Oliver de Sabadell que va fer construir l'edifici com a residència d'estiu per la familia. Aquell va ser l'entorn on va creixer el jove poeta Pere Quart.

Comencem el primer tast dels 5 Quarteres. Un vi blanc de picapoll i garnatxa i un negre d'ull de llebre i samsó. L'Adrià ens comenta que volen fer vins on es pugui apreciar els aromes de la fruita sense maquillatge.

Acabat aquest primer tast, tornem a l'aparcament on hem deixat els cotxes i anem fins la Masia la Muntada. Deixem els cotxes i anem a trepitjar les vinyes.

El primer que trobem és una de les moltes barraques de pedra seca escampades per tota la finca. En aquest cas, recentment restaurada per una colla de voluntaris, amics de la pedra seca.

Seguim caminant per les vinyes i l'Adrià ens explica les varietats que estan conreant, apostant sempre per les varietats autòctones. Ens parla del clima, del sòl i de les característiques de cada parcel·la. Donada la situació de la finca i estant rodejades les vinyes pel bosc, disposen d'una bona biodiversitat. 

Ens explica que les ovelles els ajuden a netejar el terra, menjant l'herba i adobant el camp. També ens confesa els problemes que tenen amb els senglars.

Continua la passejada entre vinyes i arribem a un emplaçament idílic, sota uns roures, on ens ofereixen un segon tast. Aquesta vegada tastem un rosat i un negre 5 Quarteres. Tots dos elaborats amb la varietat sumoll. 

L'Adrià aprofta el moment per explicar el significat de"quartera", mostrant un exemple concret. És a la vegada una mesura de volum i de superfície. Amb el gra que contenia el recipient (quartera) es podia sembrar una superficie (quartera). Veure detall foto: és el recipient que hi ha sobre la taula.

Finalment tornem a la Masia la Muntada, on viu l'Adrià amb l'Angela i els seus tres fills, on ens obsequien amb un tast de mistela casolana. Brutal !

En definitiva, una visita molt recomanable que val molt la pena, molt a prop de casa i que no et deixa indiferent. Un bon exemple de turisme de proximitat pels habitants del Vallès Occidental.

Enhorabona a tot l'equip del 5 Quarteres, especialment a l'Angela i l'Adrià.

 

Amelia Earhart (1897-1937)

 Hola familia,

El 8 de març es celebra a tot el món el Dia International de la Dona. Per aquest motiu,  en Pep ha cregut interessant resumir la història d'una dona extraordinària. Es tracta de l'aviadora Amelia Earhart (1897-1937).

En plena Guerra Civil Espanyola, el 3 de Juliol de 1937 els mitjans de comunicació de mig món, especialment els nordamericans, es feien ressó de la notícia de la desaparició de l'aviadora Amelia Earhart quan sobrevolava el Pacífic en el seu intent de donar la volta al món amb el seu avió. 

Per ordre del mateix president dels EEUU, Flanklin D. Roosevelt hi va haver un desplegament de mitjans extraordinari. La Marina i la Força Aeria es van sumar als equips de rescat per intentar trobar l'aeronau desapareguda. Hi van participar 10 vaixells i 66 avions que van rastrejar un radi de 400 km en la zona del Pacífic on hi va haver el darrer contacte amb la ràdio per part d'Amelia Earhart.

Finalment, després de 16 dies d'intensa investigació per terra, mar i aire, tant sobre l'oceà com en les illes properes, l'exercit americà va anunciar el 19 de juliol de 1937, que la recerca es donava per finalitzada sense haver trobat cap rastre ni material ni humà.

La versió oficial defensava que l'avió, un Lockheed Electra, havia caigut al mar degut a la falta de combustible i s'havia enfonsat amb la tripulació dins l'aparell, en algun punt entre Lae (Nova Guinea) i Howland Island, en el Pacífic Sud.  

Finalment Amelia Mary Earhart va se declarada legalment morta el 5 de gener de 1939, un any i mig després de la seva desaparició en el Pacífic Sud

Però, qui era Amelia Earhart ?

Nascuda a Atchinson (Kansas) el 24 de juliol de 1897. L'any 1904 el seu pare la porta a visitar l'Esposició Universal de Sant Louis on queda fascinada per les maravelles tècniques i mecàniques com la noria o la muntanya russa.

L'any 1917 va a Canadà per visitar la seva germana a Toronto i começa a treballar com a infermera voluntaria a l'Hospital Militar Spadina, atenent els soldats ferits a la Gran Guerra. Allà es va contagiar de l'anomenada grip espanyola. Tot i que es va recuperar li va quedar una sinusitis crònica que la va acompanyar tota la seva vida.

Nadal de 1920. Amelia ja tenia 23 anys i no es volia casar, volia volar. En el seu llibre "The fun of it" va escriure: Tan pronto dejamos el suelo me dije a mí misma que tendría que aprender a volar. Quería Volar. Sabia con certeza que moriría si no lo hacía.

Decidida a aprendre a volar va començar a treballar a temps parcial i va estalviar el suficient per poder pagar les primeres 12 hores d'instrucció. El gener de 1921, Amelia va rebre les primeres classes per poder volar., en un camp d'entrenament privat aprop de Los Angeles.

La sorpresa va venir quan Amelia va descobrir que l'instructor va ser resultar ser una aviadora: Neta Snook. Tenia la seva mateixa edat, 24 anys. Amb el temps, Amelia i Neta es van fer molt bones amigues. Amelia era conscient que li faltaven coneixements tècnics. Aconsellada per la seva instructora i amiga va llogar un Ford T i va aprendre a conduir-lo.

Amelia estava decidida a comprar-se una avioneta. Per conseguir estalviar va trobar feina com a conductora de camions portant materials de construcció amunt i avall.

El 22 de juliol de 1922, dia del seu 25è aniversari, els seus pares li van regalar un xec per la quantitat exacte que li faltava per poder-se comprar el seu somni: un biplà Kirner Airster. Tot i que l'aparell no estava en gaire bon estat, Amelia el va comprar i el va reparar amb els seus coneixements de mecànica. Fins i tot el va pintar de color groc i el va batejar amb el nom de Canari.

Després d'alguns incidents sense conseqüències personals, Amelia va aconseguir batre el record d'alcada. Va arribar a pujar fins als 4,26 km.

El 15 de maig de1923 aconsegueix la llicència de pilot de la Federació Aeronàutica Internacional (només 15 dones en tot el món tenien aquest permís).

La separació del seus pares i problemes de salut  van deixar Amelia sense el suport econòmic que necessitava per poder mantenir el Canari. La primavera de 1924 es va despedir del seu estimat Canari i el va vendre. Amb els diners de la venda del seu estimat biplà, va entrar a una botiga de cotxes i va quedar enlluernada per un descapotable. Es tractava d'un Kissel Speedster Gold Bug de color groc, un esportiu capaç de fregar els 115 km/h. El Kissel no era qualsevol cotxe. Obviament el cotxe era de segona ma. Amelia va comptar els billets que portava i podia comprar aquella meravella. Va pensar que era una bona manera d' homenatjar al seu biplà. Amelia va batejar aquell cotxe com a Yellow Peril (Perill Groc).

Amb aquest cotxe, Amelia es trasllada de Los Angeles a Boston amb la seva mare i la seva germana. Però decideix aprofitar el viatge per fer turisme i visitar els Parcs Nacionals del nord del país i Canadà. Van necessitar dues setmanes per arribar a Boston després der fer 7.000 km.

L'hivern de 1925 Amelia  estava a Nova York intentant estudiar Medicina però sense massa convicció. Torna a Boston per intentar entrar al MIT (Massachusetts Intitute of Technology) per estudiar enginyeria i tecnologia. Però les autoritats dels MIT no li van concedir la beca que havia demanat. Amelia tenia 28 anys i estava molt desanimada. No tenia diners, havia venut el seu biplà i la seva única propietat era el seu descapotable que no pensava vendre.

L'any 1926 aconsegueix un treball com a treballadora social a Denison House a Boston.

La travesia de l'Oceà Atlàntic

L'any 1928 arriba una proposta del capità Hilton R. Railey per traversar l'Atlàntic amb l'avió "Friendship", acompanyant el pilot Wilmer Stutz i el mecànic Louis Gordon. La persona que finançava l'aventura era una dama de la societat nordamericana anomenada Amy Philips Guest, que havia comprat un avió perquè una dona tingués l'oportunitat de realitzar un vol transatlàntic com ho havia fet, un any bans, Charles Lindbergh, el primer pilot del món en creuar l'Atlàntic d'oest a est sense parades i en solitari.

Amelia va estar molt contenta però les condicions del contracte que va haver de firmar van estar a punt de deixar-ho córrer. Ella no pilotaria l'avió i no cobraria ni un centau. En canvi, el pilot cobraria 20.000 dolars i el mecànic 5.000  dolars.

De fet va ser George Palmer Putnam, director de la famosa editorial GP Putnam's Sons  que va convèncer Amelia quan li va proposar escriure un diari sobre aquesta aventura que ell mateix s'encarregaria de publicar,  de la mateixa manera que havia fet amb les memorias de Charles Lindbergh (Lindy).

El 17 de juny de 1928, després de posposar la sortida diverses vegades degut a les condiciones meteorològiques adverses, el Friendship va despegar des de Terranova (Canadà). Després de fer un aterratge a Halifax (Nova Escocia) per culpa de la intensa boira, es va tornar a enlairar i l'endemà el 18 de juny de 1928, després de volar 20 hores i 40 minuts van aterrar a Barry Port a Gales, no a Irlanda com havien previst. Amelia s'acabava de convertir en la primera dona que travessava l'Atlàntic !

L'any 1929, Amelia Earhart publica el llibre "20Hrs 40Min. Our flight in the Friendship" The American girl, first across the Atlantic by air, tells her story. Fa una gira per tot els Estats Units per promocionar el seu llibre acompanyat en tot moment pel seu editor, George P: Putnam.

El 7 de febrer de 1931 Amelia es va casar amb el seu editor, George P. Putnam. Abans de la cerimònia, Amelia va deixar molt clar que no estava disposada a deixar-se atrapar per cap compromís que pogués interferir amb la seva gran passió per volar.

La travessa de l'Atlàntic, en solitari

Després de que Charles Lindbergh aconseguís travessar l'Atlàntic en solitari l'any 1927, ningú més s'havia atrevit a repetir-ho.

Amelia Earhart es va convèncer de que valia la pena intentar-ho. Era una bona manera de treure's l'espina que portava clavada després de la seva travesía amb el Friendship, com a acompanyant. Ella volia pilotar el seu avió. Així doncs el 20 de maig de 1932, coincidint amb el cinquè aniversari del vol de Lindbergh, Amelia va pujar al seu Lockheed Vega, amb la intenció de repetir el vol de Lindbergh.

Amelia havia comprar aquest avió 5B Vega l'any 1930. L'anomenava "Little Red Bus" pel seu color. Després d'un accident, el va reparar i enfortir per portar més combustible. Va fer canviar el motor per un amb més potència. 

Va sortir de l'aeroport de Teterboro per volar fins a Harbor Grace, Terranova (Canadà) per fer una escala tècnica i des d'allà volaria en solitari fins Europa. Amelia havia estat preparant aquest viatge amb molta cura cinc mesos abans. A més d'entrenar-se, havia contractat dos consultors experts: un mecànic de vols (Eddie Gorski) i un reconegut geògraf polar (Bernt Balchen). El Lockheed Vega havia estat preparat en secret, per donar un cop d'efecte quan Amelia hagués aconseguit l'objectiu.

El vol va resultar tota una aventura. L'altimetre es va avariar, una tempesta elèctrica va afectar l'aparell. Per esquivar el temporal, Amelia va portar l'avió a més alçada, però les ales es van congelar. La nit va ser esgotadora. Durant 10 hores Amelia es va haver de barallar amb els comandaments de l'aeronau per no perdre la batalla contra les forces de la narura. Quan el primer raig de sol va apareixer a l'horitzó, Amelia va veure un braç de terra verda. Ho havia acosnseguit. Havia creuat l'Atlàntic !

Havia recorrregut 2,026 milles en 15 hores.

Amelia havia aterrat a Londonderry a Irlanda del Nord i s'havia convertit en la primera dona que travessava l'Atlàntic en solitari, cinc anys després de Charles Lindbergh.

Després d'aconseguir aquest nou repte, Amelia es va convertir en una "celebrity" i va començar en seu segon llibre de memories "The fun of it". La sea popularitat no parava de créixer.

Pero ella necessitava volar i amb aquest mateix avió, a finals de 1932,  va aconseguir un nou record. Un vol en solitari, sense escales, travessant els EEUU, des de Los Angeles fins a Newark, New Jersey. Una distància de 2,447 milles en 19 hores.

L'abril de 1933 Amelia i George van ser convidats pel president dels EEUU Franklin D Roosevelt a sopar a la Casa Blanca. A partir d'aquella trabada, Amelia es va fer molt amiga de la primera dama Eleanor Roosevelt.

La travessa del Pacífic

A finals de 1934, Amelia es va traslladar a Los Angeles per preparar el seu proper desafiament: travessar l'Oceà Pacífic.

En aquella època, Amelia tenia un nou avió, un Lockheed L10 Electra, construir íntegrament en metall. Com sempre aquest nou projecte es va mantener en secret fins l'últim moment. Els efectes de la Gran Depressió encara eren presents a la societat americana i els exploradors, els aviadors o les estrelles de cinema interessaven menys que Hitler, Mussolini o el valor del dòlar.

Amelia i George va passar el cap d'any a les platges de Hawai i el 11 de gener de 1935 tot estava preparat perque Amelia pogués volar amb el seu nou avió. Tot i que el temps no era aire favorable, Amelia va decidir enlairar-se de l'aeroport de Honolulu cansada d'esperar la millora del temps.

Volar sobre el Pacífic durant tota la nit va ser una de les experiències més gloriosas de la seva vida. La sortida dels primers raigs de sol van permetre intuir el perfil de la costa californiana. Havia arribat a Oakland (California) i s'havia convertit en en el primer pilot en creuar l'Oceà Pacífic.

A partir d'ara Amelia rebria el sobrenom de la "reina de l'aire"

La gran prova: la volta al món

Amelia ja donava voltes a un projecte més ambicios, la volta al món. El 22 de juliol de 1933, el pilot nordamericà Wiley Post havia donat la volta al món en set dies i divuit hores dalt d'un Vega 5B.

Tot i que Amelia era conscient del risc que suposava aquesta aventura, estava disposada a intentar-ho.

Franklin D Roosevelt, aconsellat per la seva dona Eleanor, va pensar que per gestionar millor els efectos del Crac del 29, els americans neccssitaven un motiu per l'esperança. America necesitaba herois i Amelia era perfecta per satisfer aquest somni.

La Oficina de Comerç Aeri va prendre part en aquesta aventura. El primer problema era l'aprovisionament de combustible. Com podria volar Amelia des de Honolulu fins a Australia i fer els 8.000 km sense escales ? Es va proposar construir una pista d'aterratge a Howland Island, una petita illa de 6 km al mig del Pacífic per poder fer el repostatge.

L'anunci oficial de l'expedició es va fer el 12 de febrer de 1937 a l'Hotel Barclay de Nova York. Aquesta vegada, en unan conferència de premsa, la mateixa Amelia va explicar als periodistes l'itinerari previst: sortiria de Oakland (California) el 15 de març per volar fins a Honolulu (Hawai), Howland Island, Nova Guinea, Austràlia, Índia, Àfrica (passant per Dakar), Brasil per arribar als EEUU.

Aquesta vegada Amelia no podria fer el vol en solitari. La longitud de les etapes obligava a tenir un acompanyant per ocupar-se de la radio i pilotar l'avió quan fos necessari. L'escollit és el navegador Fred Noonan.

El 17 de març, dos dies després de la data anunciada oficialment, degut a les males condicions meteorologiques, el Lockheed Electra va despegar de l'aeroport d'Oakland, envoltat per milers de curiosos, que volien veure l'aviadora més famosa del món.

El vol fins a Hawai va ser molt tranquil i sense cap incident. Alguns vaixells de la marina americana navegaven per diferents zones del Pacífic per donar suport a l'aviadora.

La matinada del 20 de març i amb un temps magnífic, Amelia es disposava a començar la segona etapa de la seva volta al món. Quan encara estava rodant per la pista i l'avió encara no s'havia enlairat, l'Electra va girar bruscament cap al costat i es va arrossegar fins al final de la pista. Tot i l'aparatositat de l'accident ningú va prendre mal, però l'avió va quedar molt malmès i es va acabar l'aventura.

Amelia va tornar a Los Angeles, afirmant que tornaría a intentar-ho i l'avió es va tornar a la fàbrica Lockheed per fer les reparacions pertinents.

Pel segon intent, Amelia va decidir canviar l'itinerari. Faria el recorregut en sentit invers: de Miami, volaria a Brasil, Àfrica, Índia, Austràlia, Nova Guinea, Howland Island, Honolulu i EEUU. El tram més llarg i conflictiu, seria entre Nova Guinea i Howland Island, però Amelia estava disposada a tornar-hi.

El 27 de maig de 1937, Amelia va sortir de Oakland amb el seu Electra i després de dues parades tècniques a Burbank i New Orleans, va arribar a Miami el 1 de juny, però aquest segon intent de donar la volta al món va passar gairebé desapercebuda. La primera destinació va ser San Juan de Puerto Rico per continuar cap a Capirito (Venezuela) i Fortaleza (Brasil) per travessar l'Atlàntic i arribar a Senegal, Txad i Etiòpia. Dimarts 14 de juliol l'Electra va va creuar el Mar Roig camí de l'Índia, vorejant l'Arabia Saudita amb una parada tècnica a Aden, colònia de l'Imperi Britànic en aquells temps. Segueixen volant i arriben a Calcuta. A Bandung, Java, Amelia es comenca a trobar malament. Els metes diagnostiquen disentèria, però Amelia no estava disposada a quedar-se al llit i fer repòs. Després de descansar tres dies, continua el seu viatge cap a Port Darwin (Austràlia) i des d'allà fins a Lae (Nova Guinea). Aquella era l' última parada abans de travessar el Pacífic.  El 2 de juliol al migdia Amelia i Fred Noonan surten de l'aeroport de Lae i sobrevolen el Pacífic amb destinació a Howard Island.

Es perd el contacte per ràdio i no se sap res més... Què va passar amb l'Electra ? Què va passat amb Amelia Earhart i Fred Noonan ? L'avió va desaparèixer en algun punt de l'oceà mentre intentava arribar desesperadamente a la seva destinació.

Encara avui dia el misteri segueix viu. Fa un parell d'anys una expedición financiada pel National Geographic va intentar buscar restes de l'aparell aprop de Howard Island i un equip d'arqueòlegs va estar buscant restes humanes a l'illa de Nikumaroro, seguint la teoria de que Amelia hagués sobreviscut a l'accident i hagués pogut desembarcar en aquesta petita illa del Pacífic.

Com deia Amelia Earhart: "Las mujeres deben tratar de hacer las cosas tal como los hombres lo han hecho. Y cuando falle, su fracaso no debe ser sino un reto para otras"